Publicitat
Publicitat

ANIVERSARI

La 'big band' barcelonina celebra quaranta anys d'una vida dedicada al jazz

La Locomotora Negra no s'atura

La Locomotora Negra, una de les formacions jazzístiques més antigues d'Europa, està d'aniversari: ha celebrat quaranta anys de carrera i oferirà un concert especial el 20 de març a L'Auditori.

Els locos tenen fama. Fama de deixar-se la pell a l'escenari i fama d'anar a la seva, fins al punt que si els proposen de fer una gira europea, potser diuen que no. Són amateurs i no és que se'n vantin, però són el que són, d'aquí que la feina que els posa el plat a taula cada dia sigui la principal prioritat. El jazz, però, és el seu aliment, d'allà on han menjat vitalment des de fa quaranta anys, almenys els fundadors, el clan Gili, la família Trepat i els germans Gonzàlez. El 31 de gener va fer quaranta anys que són dalt l'escenari i ho volen celebrar amb un concert que faran el 20 de març a L'Auditori amb alguns dels seus amics , és a dir, Josep M. Farràs (trompeta), Toni Solà (saxo tenor), Ignasi Terraza (piano), Big Mama (cantant), Oriol Romaní (clarinet), Biel Ballester (guitarra), Martí Elias (bateria), Benjamín León (orgue hammond ), Arnau Boix (trompeta) i Joan Chamorro (saxo baríton). "Tots vénen de bona gana i a baix preu", ironitza Ricard Gili, líder i trompeta de La Locomotora Negra.

Cap al maig, també faran el seu famós ball d'aniversari al Casino de l'Aliança del Poblenou. I a la tardor, protagonitzaran un concert especial al Festival de Jazz de Barcelona i, potser, els tindrem voltant pel món a l'estiu. Potser, potser, els veurem fins i tot al Festival de Newport (Nova York) i al de l'Úmbria (Itàlia). Tot depèn de les converses del Festival de Jazz de Barcelona amb els seus homòlegs i partenaires mundials i, sobretot, que l'assemblea de La Locomotora Negra accepti allò que tots els artistes d'aquí somien, la projecció internacional.

Ha plogut força des que la formació va néixer gràcies a una audició matutina i dominical que el pare de Ricard Gili feia a la Cova del Drac del carrer Tuset. Quim Gili sempre posava discos, però aquell últim dia de gener del 1971 va decidir que els seus fills toquessin en directe els estàndards del jazz que la parròquia sentia enllaunats. Les sessions havien començat el 1963 i els programes de mà ja els pintaven Carles, Toni i Ricard.

Professionalització?

Les sessions es deien, precisament, La Locomotora Negra. D'aquí el nom, doncs, d'un grup que deu ser de les big bands més velles del món, segons confessa el mateix Gili, i que, malgrat tot, no s'ha professionalitzat mai. Gili, de fet, assegura que només van tenir un dubte sobre això, cap a mitjans dels anys 70, quan tots havien acabat els estudis i havien de decidir quin camí prendre. "Aleshores jo treballava d'arquitecte en una urbanització pirata i si m'haguessin empès una mica, potser m'hauria decantat per la professionalització", indica el trompetista. Alguns músics de la primera fornada -i dels que han vingut després- sí que van acabar professionalitzant-se.

La Locomotora Negra és gairebé un clan. Al quintet original (Carles i Ricard Gili, Tomàs Gonzàlez, Tòfol Trepat i Miquel Soler) s'hi han afegit dues generacions més joves, cosa que ha provocat en algun moment algun desequilibri, diu Ricard Gili, com, per exemple, que hi hagués tres saxos, tres trombons i dues trompetes. "Crisi no n'hem patida cap, però sí que ha volat alguna baqueta en un assaig", manifesta el líder. La cohesió és possiblement la clau de la permanència i d'un so que, tot i l'amateurisme, han valorat crítics com el mateix Stanley Crouch, que els va veure fa uns anys al Palau de la Música i no es va estar de dir-los que es veia que no eren professionals, però que tocaven jazz amb una sensibilitat que poques orquestres del món saben.

La big band espera tenir continuïtat més enllà de la biologia dels membres fundadors. Al Festival de Jazz passat ja van imposar el seu mestratge tocant amb la Barcelona Jazz Orquestra, que representaria la generació dels fills, i la sorprenent Sant Andreu Jazz Band, que serien els néts. "Només m'agradaria que la qualitat es mantingués", diu Gili. "Ens plantegem una sortida digna", afegeix, rialler. El públic és seu -omplen el Palau sempre que hi toquen- i poder transferir-lo a les noves generacions seria, creuen, el seu llegat.