ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 18/03/2013

El Lliure acull un laboratori sobre la feblesa humana

Un experiment de psicologia social del 1967 es converteix en bon teatre per pensar

Juan Carlos Olivares
3 min
Eduard Farelo fa una un paper excel·lent com a professor, que maniupla els seus alumnes fins a conduir-los a l'abisme, a l'obra de teatre L'onada.

Què tenen en comú sectes, religions, règims totalitaris, cossos militars, seguidors futbolístics radicals, ideologies excloents, organitzacions criminals? Entre altres característiques comunes, l'exaltació del nosaltres i pervertir i simplificar el concepte d'acció per justificar l'ús indiscriminat de la violència. Per a més respostes el millor és anar al Teatre Lliure de Gràcia, que aquests dies s'ha convertit en una aula de psicologia social. És un suggeriment sense trampa. El Lliure no ha obert un parèntesi en la seva programació teatral. Continua oferint espectacle i de l'interessant, d'aquell que provoca una acceleració dels processos sinàptics. Tan ocupat està el cervell digerint el que arriba des de l'escenari que el silenci fins i tot es pot sentir.

La tercera onada

L'artífex d'aquesta ambigüitat d'ús de la sala és el director Marc Montserrat Drukker. Amb el dramaturg Ignacio García May, un grup de joves intèrprets i la valuosa experiència d'Eduard Farelo, ha teatralitzat un experiment que el 1967 va idear Ron Jones, un professor d'història que va fer veure als seus alumnes de l'institut Cubberly de Palo Alto, a Califòrnia, que fàcil que era reproduir el comportament col·lectiu que va permetre l'ascensió del nazisme a Alemanya. Amb mètodes de control social i manipulació individual, va aconseguir que la seva classe es cregués que eren els pares fundadors d'un nou moviment que van anomenar la tercera onada . L'experiment va acabar de manera abrupta, el va matar el seu propi èxit. El professor Jones va haver d'abandonar el seu lloc dos anys més tard, oficialment per les seves activitats contra la Guerra del Vietnam.

No era un professor boig solitari. Era fill del seu temps. Una era de canvis de paràmetres. En la mateixa època l'educadora Jane Elliot va idear els exercicis Blue Eyes/Brown Eyes per demostrar les bases induïdes de la discriminació racial. A la Universitat de Yale el psicòleg Stanley Miligram va demostrar les conseqüències que tenia el principi d'autoritat sobre uns conillets d'Índies humans induïts a provocar dolor als altres amb descàrregues elèctriques només pel fet de donar respostes incorrectes.

Explicar l'horror

Una simulació tan aclaridora com descoratjadora per a l'autoestima de la humanitat. Exercicis que posaven en pràctica el paradigma Asch, que establia que l'opinió individual està condicionada per l'opinió col·lectiva. La bufetada ètica provocada per les conseqüències del feixisme i el nazisme va ser un poderós incentiu. S'havia d'explicar l'horror amb distància científica, mentre els tribunals processaven els individus i es desentenien de la comunitat. Els pobles no van ser acusats. La culpabilitat col·lectiva es va tancar en fals, com va documentar en llibres-entrevistes com Nascuts culpable s, de Peter Sichrovsky, per altra banda un extraordinari muntatge teatral de Moma Teatre.

L'efecte de llum que tanca L'onada -l'adaptació escènica de l'experiència de Ron Jones- recorda molt la funció dirigida per Carles Alfaro i Joaquim Candeias. Aquí acaben les semblances. Montserrat Drukker ha optat per una posada en escena que teatralitza tota una època i tot un gènere. És teatre documental però també una ficció recurrent: el territori dramàtic compartit per professor i alumnes.

Existeix una certa temptació de reproduir el conflicte d'amor-odi intergeneracional de pel·lícules com Rebel·lió a les aules o obres de teatre com The history boys. Aquest aspecte -banalitzat en els interludis que transcorren en els passadissos de l'institut- tan sols rebaixa la tensió que es crea quan la direcció se centra en la progressió de l'experiment, en els canvis que viuen els alumnes, en la feina de manipulació d'un excel·lent Eduard Farelo, més convincent en el seu personatge matrioixca (actor que fa de professor que actua per conduir els seus alumnes cap a l'abisme). La decoració d'un pictorisme teenager , L'onada no la necessita ni com a contrast. És una fidelitat documental malentesa. El muntatge és bo i no hauria de témer la seva capacitat de provocar esgarrifances silencioses davant l'experiment fàcil d'una ucronia de la història. El terror de pensar que vivim en una assetjada excepció. Que un dia les nostres pors estiguin convenientment conduïdes a l'anul·lació del discerniment crític. Que un dia ens despertem i ens miri estupefacte la màscara de Guy Fawkes i no entenguem el seu somriure.

stats