"A 'Llefre de tu' hi ha urgència i antirealitat"

"El llenguatge neix de l'absència", llegim a Llefre de tu . Tot el llibre és un immens esforç de rememoració per part del narrador, que a través de les paraules s'esforça per reconstruir, homenatjar i reconfigurar la seva relació amb Aràlia, que s'esfuma al primer capítol.

El que més m'agrada del meu personatge, el Recordador, és que tot l'afecta. És tan hiperestèsic! Me l'imagino com un sismògraf exactíssim: qualsevol moviment el converteix en un esperit tremolós. A Llefre de tu hi ha urgència i antirealitat: no em podran dir que he fet un text realista-socialista.

Hi ha treballat cinc anys.

La meva és una feina de caçador lent. Construeixo el material, el tallo, hi afegeixo cites... Fa un parell d'anys, el llibre tenia el doble d'extensió que ara. El material era excessiu: en molts moments em deixava emportar per la narrativitat, i he fet un esforç per anar-la extirpant. En el procés de creació he tingut la sort de trobar l'editora Maria Bohigas, que s'ha convertit en el mirall de la meva obra. Ella m'ha ajudat a veure el que jo no podia veure, angles morts i desenfocaments. Ha estat un plaer treballar amb la Maria: ara mateix hi ha molt pocs editors, a la literatura catalana, i també pocs escriptors que es deixin editar.

En el colofó del llibre hi podem llegir que Llefre de tu ha estat el setzè títol.

M'ha costat molt trobar-lo. M'agrada que els títols siguin molt polifònics. Escollint la paraula llefre -que es diu d'algú golut, però també llimós i greixós- li he donat una nova vida. A més d'enlluernar, és una paraula que defineix molt bé els estats del Recordador.

Les fluctuacions anímiques d'aquest narrador hipersensible queden matisades, condensades i fins i tot ironitzades a través d'una quantitat imponent de citacions, que encapçalen cada fragment, que formen part del mateix text o que fins i tot hi estan amagades.

El teixit de citacions fa tots els papers de l'auca. A L'adolescent de sal , el meu primer llibre, això ja hi era, però aquí les fletxes disparen molt més a ferir. Les citacions tenen funcions d'epifania, de sarcasme i de camuflatge, tot això inserit en un text evanescent.

L'evanescència es fa present a partir de la fugida de la narrativitat, però també a través dels moments que desperten l' escriguera del Recordador. Hi ha moltes passejades, viatges i l'observació d'habitacions i indrets de la casa on viu. És en un estat de relaxació activa -el concepte d' otium llatí- quan aquest personatge és capaç de reconstruir el seu món amb la paraula.

El text té un afany de perdurar, però el personatge escriu sobre el que és més oximorònic: la fugacitat, el fum, la inconsistència. Estructures verbals desestructurants, que semblen efímeres, llampants i clares, i que a partir de l'excés et mostren grans espais d'ombra. Els paisatges desbordants que s'hi descriuen acaben revelant els soterranis dels nostres temps, bàrbars, salvatges, cruels i plens de crisis de valors. La passejada és la demoració, aquesta mirada a allò que no veu ningú. És la possibilitat d'un pensament propi. El saber del sabor de les coses, una lentitud que et fa observar melodies de tota la natura: a Llefre de tu deixo parlar la terra, la botànica, la zoologia, tot allò que els éssers humans hem deixat d'escoltar. El Recordador es dedica a desxifrar, a desencriptar i desentranyar totes aquestes parles. També són les seves deus de creació i de salvament.

L'aliat omnipresent del Recordador al llarg de tot el llibre és l'art: pictòric, literari, musical, cinematogràfic i escultòric. Llefre de tu és un llibre d'esperes, però expressades amb esperit chic .

Fujo de la realitat de la literatura d'avui. Hi ha tres referents cinematogràfics que hi veig reflectits, a Llefre de tu : hi ha la Maria Antonieta de Sofia Coppola (la sang de la monarquia rega el blat, i la revolució beu d'aquest blat: la burgesia intentarà copiar les formes de noblesa de l'Antic Règim); també hi ha l'univers de la Marguerite Duras de Son nom de Venise dans Calcutta désert (personatges en un casalot de gran estètica: pateixen, però no saben per què, hi ha una gran incomunicació entre ells), i per acabar, també hi ha l'Alain Resnais de L'année dernière à Marienbad (una càmera que fa un tràveling immens per un hotel balneàric, ple de personatges que es mouen com si ballessin). Resnais, Duras i Coppola són tres creadors de zones i èpoques diferents que aconsegueixen obres d'art que em fan molta escriguera.

De la mateixa manera que en les tres pel·lícules, el món recreat a Llefre de tu sembla un oasi.

És un jardí tancat, una espècie de bolla a través de la qual es pot veure el món molt millor. En llibres de contes com Els detalls del món i Acrollam em referia a l'actualitat -a la notícia- d'una manera frontal. Aquí m'he volgut apropar a una concepció més faulkneriana de l'escriptura: William Faulkner deia que l'escriptor fa feina damunt un espai tan petit com un segell, però s'ha d'anar cap endins, excavar sense parar. Aquesta és la feina del Recordador.