Llarga vida als heterodoxos i dissidents

BARCELONA."Sota un món dominat per idees contrastadament tòxiques, els escriptors amb instint d'independència cerquen les formes d'expressar la dissidència literàriament: és un forma o un recurs retòric i estilístic abans que una defensa ideològica", es pot llegir al capítol que Jordi Gràcia dedica a Josep Pla a Burgesos imperfectes (La Magrana), un assaig en què estudia i rellegeix vuit autors de les lletres catalanes des d'una perspectiva propera al context en què les obres van ser creades. "Provo d'intentar entendre la dimensió heterodoxa de la feina literària de tots aquests escriptors, que ha quedat difuminada perquè per raons polítiques s'han volgut convertir en símbols de la pàtria", explica el catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona. Durant l'última dècada ha publicat llibres com La resistencia silenciosa , en què estudiava com durant els primers quinze anys de postguerra es van començar a articular els primers nuclis intel·lectuals que farien possible la represa cultural, i A la intemperie , una visió sobre com van haver de recontruir la seva vida bona part dels exiliats, tema que reapareix a Burgesos imperfectes . "Tot exili és una vexació i una humiliació, però d'aquí a creure que les vides dels escriptors exiliats continuen ancorades en l'any 1939 hi ha una distància important -explica-. Quan autors com Joan Oliver, Pere Calders, Rafel Tasis o Juan Gil-Albert tornen, saben que van a un lloc pitjor que aquell d'on vénen. Tasis, per exemple, entén molt bé que la resistència és part de la feina de qui ha tornat".

Contra la instrumentalització

Burgesos imperfectes arrenca amb la comparació de dues obres que avui són poc reivindicades i conegudes, la dels periodistes i escriptors Mario Verdaguer i Joan Puig i Ferreter. "L'un i l'altre acaben molt desencantats: a les primeres dècades del segle XX eren pocs, els escriptors que podien viure de la literatura. El periodisme era una opció de supervivència", recorda. A més de la gradual professionalització dels escriptors, un dels temes que Gràcia posa de manifest a Burgesos imperfectes és la fluïdesa de les relacions entre escriptors castellans i catalans. Passa abans de la Guerra Civil, durant la postguerra -els anys en què Josep Pla comença a publicar la primera versió de l'obra completa a Selecta-, també quan Josep Maria Castellet prepara els Nueve novísimos i encara durant la dècada dels 80, quan Pere Gimferrer publica el dietari. "Hi ha una asimetria entre la percepció creativa i la política. El miratge social que s'ha volgut crear és que hi ha una desconnexió entre un món i l'altre, i això no és veritat -diu Gràcia-. Sembla que reconèixer la vàlua del castellà li sigui incòmode a algun sectors del catalanisme". Jordi Gràcia es va començar a fixar en "l'heterodòxia" i "dissidència" d'alguns escriptors catalans fa anys: "Primer m'hi vaig interessar com a lector. No va ser fins al cap d'un temps que ho vaig començar a endreçar". Els vuit autors que analitza a Burgesos imperfectes -Puig i Ferreter, Pla, Oliver, Ferrater Mora, Castellet, Joan Ferraté, Margarit i Gimferrer- tenen una complexitat de discurs que els fa doblement interessants: "En tots aquests casos, el sentiment nacionalista és secundari. Són escriptors capaços de desafiar i oposar-se a conviccions i creences. Cap d'ells converteix la catalanitat en vocació, i això no vol dir que siguin o no independentistes: Joan Oliver ho era, sense anar més lluny".

Si hagués de fer créixer el contingut del llibre amb més autors "heterodoxos", Gràcia dedicaria capítols a Joan Fuster, Eugeni d'Ors i a una part de l'obra de Josep Maria de Sagarra. Pel que fa als escriptors amb obra encara en curs, a més de Joan Margarit i Pere Gimferrer hi afegiria l'obra literària de Sergi Pàmies, Empar Moliner, Enric Sòria i Ponç Puigdevall.