Publicitat
Publicitat

Leonard Slatkin treu el millor dels músics de l'OBC en un gran concert

L'irresistible Gershwin d'un director savi

Podem anomenar-ho moda, tendència o plaga, però cada vegada hi ha més joves directors que porten les regnes de grans orquestres. Aporten un punt de frescor, ganes de menjar-se el món i, de vegades, idees innovadores. Però la falta d'experiència i el coneixement limitat del repertori dels nous mestres acaba passant factura a les orquestres. Per això avui més que mai és necessari comptar amb els serveis de veterans mestres, directors amb moltes hores de vol, bregats en mil batalles i capaços de transmetre la seva impagable experiència als músics. Directors savis, com el nord-americà Leonard Slatkin (Los Angeles, 1944), que en la seva nova visita a L'Auditori ha galvanitzat els músics de l'OBC en un d'aquests concerts que queden llarg temps en la memòria melòmana.

Amb Slatkin les etiquetes no serveixen. Coneix a fons la tradició europea i la nord-americana, domina l'ofici de dirigir de forma admirable -va ser titular de la Simfònica de Saint Louis durant 17 anys, ara ho és de la de Detroit i la temporada que ve pren les regnes de la Nacional de Lió- i les orquestres l'adoren. L'OBC no podia ser menys. I, sota una experta direcció, el conjunt barceloní ha aconseguit el més espectacular èxit de la temporada.

Les coses van començar molt bé amb una atractiva versió de La création du monde , eloqüent exemple de com Darius Milhaud va incorporar al seu personal llenguatge la vivacitat rítmica i l'encant tímbric del jazz. Slatkin va treure tot el suc a una inusual plantilla de 17 músics amb predomini de vents i protagonisme del saxo, part que va resoldre Ignasi Gascón amb inspiració.

El miracle interpretatiu va arribar amb una de les més famoses obres de George Gershwin, el poema simfònic Un americà a París : una OBC galvanitzada tocava el cel amb una versió d'irresistible força rítmica i brillantor. Gershwin no té secrets per a Slatkin, que va néixer i va créixer en el si d'una família que és una institució en la vida musical de Los Angeles: els seus pares, el violinista i director Felix Slatkin i la violoncel·lista Elionor Aller, van fundar el mític Quartet de Hollywood .

Donava gust escoltar una orquestra atenta a les subtils indicacions d'un mestre que no va deixar caps per lligar en una lectura fluïda, apassionada i subtil, atenta a les dinàmiques i sempre brillant, amb lluïment especial de metalls i percussió. Un Gershwin en el seu punt just, d'irresistible encant melòdic i vitalitat rítmica. Els aplaudiments van retronar en un Auditori ple de gom a gom d'un públic que no va dissimular el seu entusiasme. La festa va acabar amb una magnífica interpretació d'un altre clàssic popular, la Simfonia núm. 9 en mi menor , op. 95, Nou Món , d'Antonin Dvorák. Aquí Slatkin va apostar per la brillant rotunditat que associem a l'escola nord-americana, però sense descuidar la somiadora bellesa melòdica que respira el celebèrrim Adagio. El que s'ha dit, una passada.