'L'inframón': plaer prohibit, o no, amb avatars
"El plantejament i l’estructura dramàtica són bons i funcionen, tot i alguns fragments del text d’una molesta transcendència sobre un massa ambigu debat moral"
Barcelona'L’inframón': Teatre Lliure, 22 de setembre
L’obra de la texana Jennifer Haley L’inframón ha obtingut força reconeixement als escenaris anglosaxons des de la seva estrena a Los Angeles el 2013 i poc després al Royal Court de Londres. Es tracta d’una distopia no gaire llunyana en la qual la xarxa ha envaït gairebé tota l’activitat humana, des de l’educació fins als negocis, en un món desnaturalitzat on un esqueix de pollancre és un tresor. Un món virtual on l’empresari Sims (Andreu Benito) ha allotjat L’Amagatall, una mansió victoriana en la qual els pederastes poden fer realitat les seves fantasies sexuals sense -diu Sims- conseqüències per a ningú. Vaja, un puticlub virtual al qual s’accedeix amb un avatar i on es poden trobar avatars de nenes que fan de treballadores d’aquest home, que diu haver muntat el negoci per superar l’insuperable: la seva addicció malaltissa. No pensa el mateix la inspectora Morris (Mar Ulldemolins), per a qui el món virtual acaba incidint en la realitat.
El plantejament i l’estructura dramàtica són bons i funcionen, tot i alguns fragments del text d’una molesta transcendència sobre un massa ambigu debat moral: ¿si no hi ha víctimes ni danys, la perversió és socialment assumible? Sembla que la gravetat de la qüestió ha impregnat la lectura del director, Juan Carlos Martel Bayod, que condiciona el treball d’uns bons intèrprets sotmesos a uns perfils massa coincidents. La feina de Benito és, com sempre, magnètica i convincent enfront la inspectora d’Ulldemolins, una agosarada elecció per a un paper que, entenem, demana un perfil menys fràgil i més dominador. Pertorbador l’avatar de Joan Carreras, que sembla sortit d’un relat de Lewis Carroll, i juganera l’avatar Iris, la nena (Gala Marqués, que fa torns amb Carla Schilt). Aquest enfocament no exclou que la posada en escena resulti interessant tant per l’impecable i brillant espai escènic d’Alejandro Andújar com per l’encertat i àgil joc espacial entre el que és real, la comissaria, i el món virtual, la mansió, amb projeccions i jocs de llums molt adequats.
