CINEMA
Cultura 24/11/2012

L'heterodòxia del cinema català brilla a l'Argentina

Manu Yáñez
3 min
LA CÀMERA PROVOCADORA
 Lluís Escartín Lara filma, sobre una paret del Caire, el grafiti d'una càmera-revòlver que reclama un art compromès amb la realitat.

MAR DEL PLATA, L'ARGENTINAEn una escena del curt documental The silence between two shots , dirigit per Lluís Escartín Lara, una dona rememora la seva participació en la revolució egípcia del 2011 i, mirant a càmera, afirma: "L'art és la més poderosa de les armes". El lema troba una correspondència en el mateix film, que s'acosta a la història des dels marges del relat oficial i mediàtic, i es concentra en un seguit de veus dissidents, inconformistes i compromeses amb la lluita per la llibertat. Aquesta reveladora peça de 35 minuts s'ha pogut veure aquesta setmana en la 27a edició del Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata, a l'Argentina, on un bon grapat de cineastes catalans han trobat un espai de difusió dins del focus anomenat España Alterada. Uns directors que, segons afirma la programadora del cicle, Cecilia Barrionuevo, practiquen "un cine invisible i secret que s'escapa dels cànons establerts per la indústria i el públic".

No és la primera vegada que el que es coneix com l'altre cinema fet a casa nostra rep un reconeixement en un certamen internacional. L'any 2010 el Festival de Rotterdam va dedicar una retrospectiva a la tasca del màster en documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra. Tanmateix, la selecció de títols de producció recent proposada pel festival argentí engloba un radi d'acció més gran, un fet que permet copsar l'heterogeneïtat d'un grup de directors que treballen a les fronteres entre gèneres, llenguatges i models de producció. De fet, la majoria han trobat el seu espai expressiu en el difús territori de la no-ficció.

¿Es pot parlar aleshores d'un grup cohesionat de cineastes alternatius ? "No estem tots tallats pel mateix patró", defensa el barceloní Jorge Tur Moltó, que, no obstant, reconeix que els uneix "la urgència per filmar, l'obstinació de no deure res a ningú i l'esforç per fer treballs que emocionin". De Tur Moltó se n'ha vist a Mar del Plata el curtmetratge documental Ja arriba el temps de remenar les cireres , una peça produïda al marge del sistema d'ajuts públics. El director posa en dubte que "les institucions es plantegessin donar suport a una pel·lícula que filma la denúncia simbòlica i pacífica del poble davant la Borsa de Barcelona durant la jornada de vaga general del 29-M". "És una feina urgent que vaig enregistrar en una tarda i que vaig penjar a internet l'endemà".

Un panorama en expansió

El documental Perseverança , de Francesc Font, també present a Mar del Plata, s'obre amb una reflexió il·lustrativa de l'esperit heterodox d'aquests cineastes: "Més captivador que descobrir la veritat és la certesa del misteri". Un lema que, de ben segur, comparteix Andrés Duque, director veneçolà, barceloní d'adopció, que després de cursar el màster de documental creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona s'ha convertit en una referència del cinema més assagístic, sensorial i autobiogràfic. "El panorama actual és força diferent del que vaig trobar a Barcelona el 2000, quan només hi havia un petit grup d'autors promoguts per les universitats", explica Duque. Avui, gràcies als avenços de la tecnologia digital, la consolidació de models teòrics i formatius, i l'emergència d'una figura cabdal com la d'Isaki Lacuesta, l' altre cinema català travessa un període d'expansió. A Virginia García del Pino, que ha presentat a Mar del Plata El jurado -el seu primer llarg-, la possibilitat de formar part d'un moviment col·lectiu li ha permès "trobar interlocutors per dialogar", una cosa fonamental, perquè treballa "totalment sola". A més, García del Pino defensa la importància que ha tingut l'entrada del cinema als espais museístics: "Sense aquest fenomen, no sé si hauria trobat una plataforma de difusió". Un nou escenari per a nous autors, noves mirades per als nous temps.

stats