L’exquisit ‘sacrilegi’ poètico-musical de Víctor Bocanegra

BarcelonaVíctor Bocanegra és l’alter ego musical del poeta Víctor Obiols des que a mitjans de la dècada dels 80 va fer equip amb un altre poeta, Pepe Sales, al grup de rock Bocanegra. L’únic disc que van publicar junts va ser Bocanegra U (1986). La trajectòria musical d’Obiols va renéixer dues dècades més tard acudint als versos de Sales -que havia mort el 1994-: Bloc de lírica dura (2005) va esperonar la creativitat compositiva de l’autor, que paral·lelament a l’obra poètica ha anat entregant discos com Fonografies (2008), i Cançons d’Akídelara (2014).

Sacrilegis (Godall, 2017) uneix per primera vegada els dos vessants de l’artista: és una selecció de disset poemes musicats presentada en format llibre, amb cadascun dels textos comentats per l’autor, juntament amb textos de Lluís Solà, Rosa Porter Moix i Mingus B. Formentor. “S’ha musicat poesia des de fa molt de temps -diu Bocanegra-. Com recorda la Rosa a l’epíleg, hi ha des dels lieder alemanys de Schubert o Schumann sobre poemes de Heine, Goethe, Chamisso i d’altres, fins a l’Himne a l’alegria de Beethoven sobre un text de Schiller”. Un dels primers discos que va meravellar Bocanegra abans i tot de l’adolescència va ser Liebeslied, de Toti Soler. “Hi musicava poemes de Joan Vergés, de Joan Vinyoli, de Josep Palau i Fabre... Potser el vaig arribar a escoltar mil vegades: les versions eren senzilles i delicades”, recorda abans de citar alguns dels referents que l’han precedit en aquest mateix camí: l’Ausiàs March i el Salvador Espriu de Raimon, el Bartomeu Rosselló-Pòrcel de Maria del Mar Bonet, l’Agustí Bartra de Miquel Pujadó i el Joan Salvat-Papasseit d’Ovidi Montllor i Joan Manuel Serrat.

“És una maniobra arriscada -reconeix-. Hi ha una anècdota de Debussy i Mallarmé que ho il·lustra. Un dia el compositor va dir al poeta que volia musicar L’après-midi d’un faune i ell li va respondre: «Pensava que ja l’havia musicat jo». El poema ja té la seva música. De fet, bona part dels textos de Sacrilegis ja contenen una apel·lació al seu vessant musical, com passa amb la Cançoneta incerta de Josep Carner, Cançó de la bella confiança de Clementina Arderiu i Cantilena, de Ramon Llull”.

El disc conté disset composicions i dura 38 minuts. “Hi ha peces que són una pinzellada, amb prou feines duren un minut -diu-: Paraules (cerquen música), de Josep Palau i Fabre; No et paris, no et moguis, de Lluís Solà, i Jo porto el teu pensament, de Joan Maragall”. La tria comença amb Serenada d’hivern, de Josep Carner, i de seguida fa un salt enrere en el temps, fins al segle XIV, incloent Que cap tresor no val un cor,de la Reina de Mallorques. “La tria és arbitrària, respon a l’atzar i al meu gust -continua Bocanegra, gran coneixedor de la poesia catalana-. No hi ha cap tema estructural ni cap ordre cronològic. Deixo que, de tant en tant, aparegui alguna de les meves obsessions, com Segimon Serrallonga i Joan Vergés”. A més de Bocanegra, al disc hi participa Iannis Obiols al piano i Eduard Iniesta a les guitarres, els arranjaments i la producció artística. “L’excel·lent feina de l’Eduard m’ha permès explotar per primer cop les virtuts de la meva veu -admet-. Aquí ja no canto ni d’esma ni de manera automàtica”.