L’èxit no s’amaga darrere d’un cos

CuinerRisc, perill i por. Els estudiosos del cervell humà diuen que la por és un sentiment tan innat com imprescindible per a la condició humana, fora el qual seria impossible la pervivència de l’individu i en darrer terme també del col·lectiu. Fòbies, ansietat i estrès, les grans pandèmies de la nostra era, podrien definir-se com alteracions patològiques de la causa-efecte d’aquest instint primari, una mena de danys col·laterals.

El cervell, aquest òrgan tan prodigiós com encara desconegut, és la nostra principal vàlua com a espècie. Si els humans hem dominat el nostre entorn, no ha estat gràcies a les capacitats sensorials, ni a les destreses físiques, som el que som per la capacitat de raonament i extracció que desenvoluparen els nostres ancestres. Vist així, podríem concloure que som un cos mediocre que serveix d’embolcall a una ment meravellosa.

Culte al cos

Ens hem convertit en una societat que s’alimenta eminentment d’imatges, que restringeix el concepte a la categoria d’anècdota, de xavalla, de patató... Dintre d’aquest context el cervell i tots els seus atributs queden diluïts, devaluats, castrats, empobrits... El culte al cos que professa la nostra societat no és un mal en si mateix, el problema es presenta quan la bellesa esdevé tirania, coartada de curtor i mèrit imprescindible.

La nostra civilització té en el sobrepès un dels seus problemes de salut pública més importants, per tant cuidar-se i procurar dur un estil de vida saludable no pot ser mai una mala opció. La realitat ens mostra, però, que la salut rarament és l’objectiu, ja que no és el cos el que ens preocupa, sinó la seva forma. Cada dia són més les veus autoritzades que parlen de la perillositat de bona part de les dietes per aprimar-se que copen el mercat avui dia, molts cops patrocinades per poderoses corporacions farmacèutiques i prescrites pels professionals, vestits de mercenaris, que hi cohabiten.

La tendència és el cos. Les televisions omplen la graella amb guardes de jovent que tenen en el narcisisme i la incultura la condició sine qua non per sortir-hi, mentre que els millors cervells coetanis resten a les universitats mendicant finançament, per a uns estudis que tal vegada podrien ser determinants per a la humanitat. Estam corrent el risc de mostrar als nostres joves que l’èxit s’amaga darrere d’un cos. Són els cervells els que ens han de dirigir, l’altra opció es presenta perillosa. Futur i por són dos conceptes que mai resulta bo conjugar.

Alguna cosa estam fent malament quan sabem identificar el nom de tots els àngels de Victoria’s Secret mentre els màxims responsables en la investigació contra el càncer, la sida o l’Alzheimer són autèntics desconeguts. Mal camí mala arribada.

La recepta: rajada amb tomàtiga i avellanes

Ingredients i elaboració

Rajada

Tomàtigues primerenques

Avellanes torrades

Llimona

Albercoc sec i fresc

Herbes

Enciam

Llimona i llorer

Pastanaga

All

Sucre

Vinagre

Brandi

Oli

Coem al vapor les a aletes de rajada uns vuit minuts. Llevam els cartílags i les restes de pell i impureses. Adobam la carn de rajada amb sal, pebre bo i pell i suc de llimona. Ho posam en un motle i ho deixam refredar perquè agafi forma. Escaldam les tomàtigues, les pelam, en retiram les llavors i tallam la polpa a daus petits. Dauram els alls i la pastanaga al foc , quan agafin cos hi afegim una mica de sucre morè i una fulla de llorer i ho flamejam tot. Hi afegim una mica de vinagre i aigua. Ho deixam coure mitja horeta, després ho capolam. Torram unes avellanes al forn i les tallam a bocins desiguals. Per muntar el plat, posam la tomàtiga al fons, un bocí de terrina de rajada, que haurem encalentit una mica al forn, uns bocins d’albercoc fresc, una mica de coulis d’albercoc sec, unes fulles verdes i ho lligam tot amb la vinagreta d’avellana escabetxada. Bon profit!