Teatre de Manacor.- Antoni Mus va ser un manacorí de Felanitx, que, com sempre feim, havia quedat més traspaperat del que mereix per devers els prestatges de l’oblit local que ens caracteritza. I un cop més, l’excepció confirmà la regla, tot recordant Bretch, perquè apareix una adaptació de la narració d’Antoni Mus, La vida i miracles de n’Aineta dels matalassos, guanyadora del premi Víctor Català l’any 1976, posteriorment convertit en premi Mercè Rodoreda. Això sí, en format petit, a la sala Petita del Teatre de Manacor, que no resta mèrits ni visió a la producció del mateix teatre i la companyia Can Desbuc, per la senzilla raó que estic segur que augmentarà de grandària més enllà del format, o si més no, gràcies a la seva mida, serà molt més senzill que rodoli per molts de teatres de les Illes, fins al punt que tampoc no em sorprendria el més mínim que fes el bot cap a la terra ferma. Té qualitat i qualitats suficients per fer-ho, encara que això, dissortadament i amb molta freqüència, mai no és garantia de res. L’encert no és tan sols vindicar i en justa correspondència donar a conèixer la figura de l’escriptor, que també, per mèrits propis, com ho demostren els premis aconseguits al llarg de la seva carrera, Ciutat de Palma, Víctor Català, Ramon Llull. La literatura de Mus sempre planteja el dubte d’on comencen els fets i on la ficció, o què és real i quina és l’aportació imaginària de l’escriptor. Sense anar més lluny, Bubotes i Les denúncies, on parla de la repressió franquista després de la guerra, li varen crear no pocs enemics, encara que ell canviés el nom dels autèntics protagonistes de les diferents històries que anava contant. Un altre exemple és no poder evitar, quan veig per ciutat un prohom de les Illes, pensar en la possibilitat que sigui un descendent de La senyora, una altra de les grans creacions d’Antoni Mus i que fa uns anys el mateix Joan M. Albinyana havia reconvertit en obra de teatre. Però aquestes són altres històries.
La vida i miracles d’Aineta dels matalassos, amb direcció i dramatúrgia de Joan M. Albinyana, i interpretada per Margalida Amengual, Catalina Riera i Joan Toni Sunyer, sorprèn en primer lloc per la imaginativa escenografia, tan senzilla com complexa alhora. Amb tan sols una tarima i un parell de teles, Albinyana converteix el minimalista espai en llit, en cambra, en carrer... amb una eficàcia i rapidesa que no et deixa ni tan sols plantejar on són els protagonistes. Està clar on són en cada moment, sense necessitat de fer-hi referència. La mateixa situació dramàtica ho fa palès, com els diferents personatges que interpreten Margalida Amengual i Joan Toni Sunyer, que practiquen una metamorfosi gairebé imperceptible i a la vegada impecable. I per tant com n’és, d’impecable, la direcció d’actors, perquè encara que ho sembli, la naturalitat i el llenguatge col·loquial, l’habitual de Mus, potser necessiten un treball actoral més precís i acurat que quan en el text fa acte de presència la grandiloqüència. I aquí també es veu la feina ben feta. Enumerar els encerts ocuparia molt més espai del que tenc assignat, des del text fins al fus en negre que marca el final, encara que jo a aquest final prescindiria de la sempre innecessària moralina.
Teatre Principal.- D’Afrodita seductora. Espectacle sobre poemes eròtics de la Grècia clàssica, dirigida per Antoni M. Thomàs; m’agradà el cartell.
