Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Els ulls més admirats del cinema es clouen per última vegada. Elizabeth Taylor, un dels últims mites de Hollywood, mor als 79 anys

L'estrella eterna

El seu nom és sinònim de glamur i bellesa. La seva vida defineix el cànon perfecte de l'estrella de Hollywood, però matrimonis i escàndols no haurien d'eclipsar que Taylor va ser, sobretot, una gran actriu.

Elizabeth Taylor, una de les grans actrius de la història de Hollywood, va morir ahir als 79 anys a Los Angeles a causa d'una insuficiència cardíaca. Taylor era més que una actriu. Era un mite vivent del cinema, una d'aquelles estrelles per les quals les pantalles s'havien de fer grans. Abans del 3D i dels efectes especials, abans de George Lucas i Avatar , Liz Taylor podia omplir les butaques del cinema amb l'aleteig de les pestanyes i el centelleig violeta intens dels seus ulls.

L'actriu passarà a la història tant per la seva filmografia com per la seva intensa vida personal, sobretot per una persistent afició al matrimoni i per la turmentada relació amb Richard Burton, una de les històries d'amor més publicitades de l'època. Tot aquest brogit mediàtic va emmascar, d'alguna manera, que Taylor era una intèrpret de primera fila. Un símbol de Hollywood, sí, però també gran professional, amb una carrera, atenció, de 59 anys.

Un començament precoç

Taylor es va iniciar en el cinema als nou anys i va ser una de tantes nenes actrius de l'època, compartint protagonisme caní a Lassie torna a casa (1943) o guanyant el Grand National a El foc de la joventut (1944). Després va participar en una nova versió de Donetes (1949) i en dues comèdies clàssiques de Minnelli, El pare de la núvia (1950) i El pare és avi (1951). El mateix any arriba Un indret al sol , de George Stevens, la pel·lícula que marcarà la majoria d'edat de Taylor com a actriu, i el final del cinema juvenil. Comença llavors un període brillant de la seva filmografia, amb títols clàssics com el drama meridional entre torres de petroli Gegant (1955), una altra vegada sota les ordres de Stevens, amb Rock Hudson i James Dean en el repartiment. Taylor ja és una estrella, una de les més brillants de Hollywood. Alterna superproduccions com L'arbre de la vida (1957), marcada per l'accident de cotxe de Montgomery Clift (amic íntim de l'actriu) amb adaptacions de Tennesse Williams com La gata sobre la teulada de zinc calenta (1958), de Peter Brooks, i De sobte, l'últim estiu (1959), dirigida per Joseph L. Mankiewicz, dues de les seves interpretacions més destacades. La dècada daurada de Taylor conclou amb el premi que, després d'algunes nominacions, encara li era esquiu: l'Oscar per Una dona marcada (1960).

'Cleopatra' i més enllà

A principis dels seixanta l'actriu trenca els rècords aconseguint de la Fox un milió de dòlars pel seu següent treball: Cleopatra (1963), un altre cop amb Mankiewicz. El rodatge de la pel·lícula es va convertir en un catàleg de desgràcies que la van convertir en la pel·lícula més cara de la història, i va estar a punt d'emportar-se per davant els estudis que la finançaven. Per acabar-ho d'adobar, Taylor es va posar malalta i van haver de practicar-li una traqueotomia d'urgència que li va deixar una cicatriu, dissimulada a còpia de joies. La part positiva, a nivell personal, és la relació amb Richard Burton, company de repartiment, amb qui compartirà un seguit de pel·lícules durant els anys següents.

A partir dels seixanta comença a declinar suaument la seva carrera cinematogràfica. Liz Taylor simbolitza com poques actrius el Hollywood clàssic, i la seva carrera s'hi emmiralla. Quan el sistema d'estudis entra en crisi, comença un llarg pelegrinatge per produccions sense gaire ressò artístic, que capitalitzen primer el seu carisma i, més tard, la nostàlgia dels espectadors. El Nou Hollywood dels setanta va començar i acabar sense que ella se n'adonés. El seu únic contacte amb el moviment va ser la perversa i fosca Qui té por de Virginia Wolf? (1966), dirigida per un debutant Mike Nichols, que un any més tard filmaria El graduat . No en va es tracta d'una de les últimes grans pel·lícules de Taylor, la millor de les seves col·laboracions amb Burton i la interpretació que li va fer guanyar el seu segon Oscar. L'actriu va deixar de ser-ho a poc a poc per convertir-se en una celebritat, però la seva estrella mai no va deixar de brillar. Liz Taylor és i serà eterna.