L’estrella de Son Gotleu enlluerna Nova York

Nova York“És un àngel”. “Teniu un tresor, cuidau-la”. L’àngel, el tresor en qüestió, nom María Concepción Balboa Buika (Palma, 1972), una al·lota de Son Gotleu que ha capgirat el món musical de dalt a baix, fins a dur-la a seduir amants i no amants de la música de tot el globus. De Brasil a Nova Zelanda fins al Town Hall de Nova York. Tots surten “amb un somriure als llavis, que és el més bonic que et pot passar a la vida”, diu Concha.

Establir contacte amb Buika és garantia de passió i d’empatia. Res no és façana. “Si t’he de dir que fum porros o que faig un rom mentre cant… què té més? Jo som així, papi”. El seu idil·li amb Nova York ve d’enfora. El darrer pic, gràcies al prestigiós segell Blue Note (organitzador d’un dels majors i millors festivals de jazz del món), la va fer seduir milers de persones. Al Town Hall, que són paraules majors.

Pura naturalitat

Acompanyada per Devo (tècnic de so, 12 anys ja amb Concha), Ramón Porriño (percussió), Yadam (baix), Vahagni (guitarrista) i, com no, la seva inseparable assistent, Bela Breton (“jo faig de poli dolenta, per endur-me-la de l’assetjament de fans i periodistes, perquè ella té un horari de bojos”, diu entre rialles.

Concha és pura naturalitat. Es mou amb un equip de set persones (“no en necessitam més. Ens duim bé, feim la feina bé… per què en volem més?, diu Devo). No necessita condiments, preparació d’hores ni provar equip de so. Ni extravagàncies al camerino. Arriba una hora abans al concert, es vesteix, surt a l’escenari amb una flor als cabells, fora sabates… i comença la màgia. I comença amb Sueño con ella, emblema del darrer àlbum.

Buika és més que cantar a l’escenari. Quan algú surt a escena, escolta una ovació i es posa les mans a la cara per eixugar-se les llàgrimes; això vol dir alguna cosa. I no precisament vocació d’actriu (“ni de conya, jo no ho podria ser, no em surt”).

L’empatia de Concha amb el públic és, simplement, elèctrica. Quan a la tercera cançó comença a sonar (“… Dime por qué tienes carita de pena…”), el públic esclata a mamballetes. És Mi niña Lola. La canta, sí, peró l’in crescendo és tal, que no pot acabar la cançó tota sola. Les mamballetes es transformen en ovació i el públic dret. I només és la tercera peça… El públic l’estima i el feedback és evident. Algú crida: “Buika”. Ella respon: “Dime, papi”. Esclats de riure. Ella, Concha, que viu entre el “papi, mami” de Miami i el “saps què et vull dir” ben mallorquí. “Cada día cantas más lindo, desgraciada”. I més esclats de rialles.

És la mescla Buika: d’Àfrica, de Son Gotleu, de Miami i de pertot allà on va. És el premi de la feina dura durant anys d’una al·lota mallorquina criada a Son Gotleu i que va passar per bars emblemàtics de l’escena musical palmesana fins a arribar al cim del món. El periodista l’informa que el mític Bluesville tanca: “Què? No et crec. És vera que tanquen el Bluesville? Per què? Que fort! Tots hem començat a tocar allà. Allà vàrem començar a fer renou. Jo vaig començar per barets com el Trece, el Bohemius, el Barcelona, el Bluesville… És que els tanquen tots! El Bluesville era molt bonic i tenia un so molt autèntic”. Mescla tristesa pel tancament i alegria pels moments viscuts.

So autèntic que, sigui on sigui, li recorda allà d’on ve: “Quan toques en un lloc com el parc de la Mar, t’enganxa, és una benedició, perquè l’aire et du moltes coses i ve de molts llocs de tota l’illa. Notes la informació que et duu el vent. Quan ets per la Tramuntana i et ve una ventada d’aquelles, et sents molt petit i et dóna molta informació. Jo no som gens mística i ho sent, pareix que el vent et conta coses, és màgic”, xiuxiueja la magistral cantant.

El concert avança, havíem d’acabar El Último Trago. L’emoció i la interacció Buika-seguidors és imparable fins que arriba el moment de l’adéu. Ara tothom calla. Tothom menys Concha, amb una interpretació d’ Ojos Verdes, a capel·la, que deixa tothom amb la boca oberta.

La màgia de Buika, que trasllada a cada escenari i provoca coes a la sortida dels teatres on actua, es repetí a Nova York: Buika va emocionar, triomfar i sortir amb regals, abraçades i flors del Town Hall. I ara, a voltar pel món i exhibir la seva personalitat i l’estil Buika.