L’error de la destitució del director del Teatro Español
Crític teatralPròleg. La infausta detenció i processament dels titellaires de Títeres Desde Abajo va ajornar el cessament del director del Teatro Español, Juan Carlos Pérez de la Fuente, que, finalment, es va produir fa dues setmanes.
Antecedents. Pérez de la Fuente va accedir al càrrec després d’una estranya selecció de candidats que va acabar amb un botellazo de l’anterior alcaldessa, que va escollir-lo en una terna. ¿I què coi deu saber la senyora d’Aznar d’arts escèniques o de cultura en general? Curiosament, l’ara destituït va ser nomenat director del Centro Dramático Nacional (CDN) quan Mariano Rajoy era ministre de Cultura amb el govern Aznar, i s’hi va estar del 1996 al 2004. Els altres dos eren Gerardo Vera, director del CDN amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i Ignacio García, que només tenia el padrinatge de la llarga estada com a segon del mateix Teatro Español. Ja veuen com fan les coses a Madrid.
El perfil. Pel que hem vist, Juan Carlos Pérez de la Fuente té més entusiasme que saviesa per a la direcció teatral i, quan pot, supleix talent i imaginació pels mitjans dels quals disposa un teatre públic. Tampoc les seves programacions al CDN ni la seva trajectòria independent van ser per tirar coets, vinculat sempre als cadàvers exquisits del teatre espanyol. Volen noms? Antonio Gala, Antonio Buero Vallejo, Francisco Nieva, Fernando Arrabal, Max Aub, Lauro Olmo, Alejandro Casona, Álvarez Quintero, Benito Pérez Galdós... La programació de l’Español per a aquesta temporada és poc atractiva, poc interessant i reincideix en les seves fílies i fòbies amb afegits clàssics.
L’error. Dit això, no m’agrada ni gota que la regidora Celia Mayer el destitueixi i no li deixi complir el seu contracte fins al 2018. I no m’agrada perquè ja està bé de polítics, siguin de la marca que siguin, que intervenen en aquestes decisions. Però sobretot perquè és una decisió política tan dolenta com la d’Ana Botella. El més intel·ligent políticament hauria sigut acostar aquest home a altres sensibilitats, ja que Pérez de la Fuente és un home de teatre de dalt a baix. ¿O és que haurem de recordar que el millor moment de projecció i públic de l’Español es va produir sota la direcció d’un filoanarquista com Mario Gas i sota el govern d’enganyifes de Gallardón? Polítics... a la política.
