ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 03/11/2012

L'emoció del teatre polític i la memòria col·lectiva

Juan Carlos Olivares
1 min
Guillermo Calderón proposa a Villa un debat sobre el dolor col·lectiu.

Així, gairebé sense proposar-s'ho, Temporada Alta ha obert en la seva programació una secció sense títol dedicada al teatre de la memòria col·lectiva. Aquesta dramatúrgia de la consciència crítica l'any passat va estar representada pels mexicans Lagartijas Tiradas al Sol i l'espectacle El rumor del incendio (teatre-document sobre la repressió dels moviments estudiantils), i en aquesta edició va a càrrec del xilè Guillermo Calderón i el seu doble programa Villa + Discurso . Mèxic i Xile, dos exemples de societats que són capaces d'assumir la part incòmoda de la seva història i traslladar-la al debat públic a través del teatre. Aquí encara discutim si realment existeix una cosa anomenada memòria històrica, sense que els creadors i pensadors se sentin interpel·lats. És preferible no distorsionar la tensió superficial de la bassa d'oli.

Les actrius (Francisca Lewin, Macarena Zamudio i Carla Romero) estan igual de bé als dos textos, amb la mateixa emoció austera aflorant en les seves línies finals, però com a proposta dramàtica és molt més interessant Villa que Discurso . Villa és pura dialèctica -gairebé un exercici universitari de tradició anglosaxona- amb la intel·ligència de deixar les respostes obertes per estimular la reflexió lliure de l'espectador. Potser no hi ha resposta al dilema d'enterrar o monumentalitzar el dolor col·lectiu. Són diferents graus de la necessitat d'imposar la reconciliació per sobre d'altres paràmetres relacionats amb la memòria històrica. L'important és veure que hi ha debat i que és viu. Que els desapareguts, morts, torturats o violats compten en el relat col·lectiu.

stats