Eduardo Mendoza: "L’editor em va dir: 'Si disparen t’ajups, i jo accelero'"

Barcelona"Miguel de Cervantes, quan va fer viatjar el Quixot a Barcelona, probablement es va convertir en el primer autor que va escriure sobre la ciutat”, explicava ahir a la tarda el tinent d’alcaldia Jaume Collboni al Saló de Cent de l’Ajuntament en la presentació de la segona edició del Fòrum Edita, que provarà d’imaginar avui i demà a la Universitat Pompeu Fabra com serà el futur del sector a través d’una vintena de taules rodones i conferències. “Després de Cervantes, centenars d’autors han escrit sobre la nostra ciutat i d’allà ha sortit una profunda relació de la ciutat amb la literatura: Eduardo Mendoza és un cas singular”, va afegir Collboni.

El premi Cervantes amb més sentit de l’humor observava Collboni amb aquella mirada entranyable i alhora irònica. “Quan Patrici Tixis, un dels directors del Fòrum Edita, em va trucar perquè oferís aquesta conferència em va fer un regal. Un regal enverinat”, va començar Mendoza. L’autor de Sin noticias de Gurb es disposava a repassar la relació que ha tingut al llarg de la seva vida amb els editors. En castellà no han sigut gaires: des que Seix Barral va publicar La verdad del caso Savolta l’any 1975, Mendoza no se n’ha mogut. “En aquells moments, Seix Barral era una editorial independent amb un present i un futur dubtosos -va rememorar-. Tot i així, van acceptar la meva primera novel·la, que tenia pocs números de vendre res”. No va ser el cas: els èxits editorials de Mendoza han sigut sonats, començant pel seu debut, però també amb El misterio de la cripta embrujada, La ciudad de los prodigios i Riña de gatos. Madrid 1936, que va guanyar el premi Planeta 2010.

Perseguir els llibres

“El meu pare sempre em deia que llegís llibres dolents perquè així aprendria el que no he de fer -va dir amb sornegueria abans d’apel·lar als seus inicis com a lector-. Quan era jove vaig tenir la sort de gaudir d’un estat dictatorial que va prohibir la circulació de molts llibres. N’hi havia que invertíem els estalvis en literatura prohibida. Determinats segells editorials que eren símbols d’un món millor. Recordo els títols de Le Livre de Poche, Penguin i Adelphi. O Emecé, Losada i el que publicava Paco Porrúa des de Llatinoamèrica”.

Mendoza va dedicar paraules d’agraïment al seu editor de tota la vida, Pere Gimferrer, “el que llegeix i valora les novel·les”, i també als seus dos publishers, “els que han posat a circulació els textos”: va definir José Manuel Lara Hernández com un “personatge mític”; del seu fill, Lara Bosch, va recordar que els unia una “autèntica amistat” i que, més enllà de ser “un dels grans empresaris espanyols i una figura de relleu internacional”, “quan ja estava molt malalt” li va dir “que estava content perquè gràcies a la seva feina havia conegut autors que admirava”. “L’editor no és només un empresari interessat en els guanys, encara que actualment l’hàgim volgut convertir en això”, va remarcar.

Per il·lustrar que a més de ser enamorats dels llibres els editors també poden ser herois, va recordar dues anècdotes. “Una vegada era en un país del Pròxim Orient amb l’editor que havia publicat aquella traducció -va dir-. Anàvem en cotxe a presentar el llibre i em va dir que podíem viatjar per autopista o agafar una carretera secundària. L’únic problema d’aquesta segona opció era que passaríem per unes muntanyes on hi havia franctiradors. L’editor em va dir: «Si disparen t’ajups i jo accelero»”.

L’altra anècdota tenia lloc una nit de Sant Jordi de la Transició: “La ciutat s’havia convertit en un camp de batalla per part de les formacions polítiques més extremes. Després de sopar al Gòtic caminàvem per un carrer estret on ens vam trobar en una persecució. Em van disparar una bola de goma, però un membre de l’editorial va parar el tret. Ja ho veieu, els editors sou capaços de sacrificis com aquests”.