ART
Cultura 29/05/2011

L'art emergent català atrapat en la precarietat

L'exposició de la Panera de Lleida La qüestió del paradigma ha posatde relleu la precaritetat del teixit artístic dedicat a l'art emergent a Catalunya, segons l'Associació de Galeristes Independents.

Antoni Ribas Tur
3 min

Barcelona."Una de les conclusions que es deriven d'aquesta mostra és que l'art emergent no pot sortir de la precarietat més absoluta". Aquestes afirmació gens esperançadora es pot llegir a la carta oberta titulada Art contemporani a Barcelona, 2011 . La signen els responsables de les nou galeries que formen l' Associació de Galeristes i la van difondre pocs dies abans de les eleccions i pocs dies després de la inauguració de l'exposició La qüestió del paradigma. Genealogies de l'art emergent a Catalunya de la Panera de Lleida a través de la plataforma A*Desk ( http://www.a-desk.org ). La falta de coordinació entre els agents i el desinterès polític pel sector apareixen, entre d'altres, com les causes d'aquesta situació.

"Si no som capaços d'articular els diversos salts que fa la carrera d'un artista des que comença a treballar fins a la maduresa, el panorama que tindrem forçosament estarà empobrit", afirma Miguel Ángel Sánchez, el director de la galeria ADN, una de l'associació. Mentre que la creació d'una fira d'art contemporani a Barcelona va ser un dels punts de l'agenda al debat preelectoral que A*Desk va mantenir amb els candidats a regidor de cultura de l'Ajuntament de Barcelona a començaments de mes, els signants de la carta declaren que "els polítics no són conscients de la precarietat del sector artístic" i que "viuen en una construcció de la realitat que està a anys llum de la situació d'abandó en què es troben tots els estaments de la creació contemporània en una ciutat tan moderna i puntera com pretén ser Barcelona". "Fer una fira sense haver construït un teixit l'aboca al fracàs, és començar la casa per la teulada", segons Sánchez. El que cal per construir aquest teixit no són més recursos, sinó gestionar més bé els que ja hi ha. Àlex Nogueras, director de la galeria Nogueras Blanchard, creu que el retrat que ofereix l'exposició és "cru" perquè és "la versió empobrida del que havia sigut abans".

De la Sala Montcada al Canòdrom

El declivi de les escasses infrastructures dedicades a l'art més contemporani la marca el tancament de la Sala Montcada, de la Fundació la Caixa, el 2006, i el canvi de rumb del Centre d'Arts Santa Mònica el 2009, moment en el qual va passar de ser un centre de producció a la manera dels centres alemanys a una centre cultural. El buit que van deixar, que afecta sobretot artistes que es troben a la meitat de la seva carrera, l'hauria de cobrir un centre com el Canòdrom, que encara està aturat després d'haver-hi invertit més de 4,5 milions d'euros. "És impensable que en una ciutat com Barcelona no hi hagi un centre d'art contemporani. A Barcelona, entre les iniciatives dedicades als artistes emergents, com la Sala d'Art Jove de la Generalitat (que té amenaçada la continuïtat), Can Felipa i la Sant Andreu Contemporani, promoguda des del centre cívic de Sant Andreu i el Macba, no hi ha res", afirma el crític d'art i comissari independent Frederic Montornés. Un centre d'art contemporani serviria, a més de ser un lloc de producció d'obra d'artistes a la meitat de la seva carrera, com a referent, com un mirall per als artistes que treballen a la ciutat. "De la mateixa manera que els artistes emergents van poder gaudir d'avantatges, hauria d'haver-hi una fase intermèdia. Donar subvencions i no fer-ne un seguiment, és un dels mals endèmics del país", conclou Montornés. Ara com ara, per molts artistes que no són ni emergents ni consagrats, anar-se' acaba sent la millor opció.

stats