Publicitat
Publicitat

68È FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA

El director de 'Traffic' va aterrir el Lido amb la història d'una epidèmia que es propaga per tot el món

L'apocalipsi estel·lar i retro de Soderbergh

I amb Soderbergh va arribar la fi del món. Això sí, una apocalipsi ben glamurosa. La Mostra de Venècia va desplegar ahir la catifa vermella per rebre, a la Secció Oficial fora de competència, Contagion , que va portar al Lido venecià un autèntic carrusel d'estrelles, encapçalat per Matt Damon, Gwyneth Paltrow i Lawrence Fishbourne. Contagion torna a posar de manifest la fascinació del Hollywood actual pels mítics setanta. "He d'admetre que la pel·lícula que tenia pensada mentre feia Contagion era Tots els homes del president ", deia Soderbergh a la premsa. El film d'Alan J. Pakula ja va ser reivindicat dimecres a Venècia per George Clooney, a propòsit de The ides of march , i el seu ressò estava molt present a les imatges de La xarxa social , la gran pel·lícula americana del 2010.

AContagion , el prolífic Soderbergh s'apropa al cinema de catàstrofes amb un esperit marcadament retro. Com si es tractés d'un film de l'era predigital, sense pràcticament efectes especials, Contagion ofereix una crònica, a múltiples bandes, de les repercussions d'una terrible epidèmia viral que amenaça la supervivència de la raça humana. Desplegant un dispositiu narratiu similar al de Traffic (2000), marcat per una estructura coral i una perspectiva analítica, Soderbergh desplega els seus tentacles sobre militars, metges, responsables de política sanitària, periodistes i, finalment, un pare (Damon) i una filla tocats per la tragèdia. "Quan em vaig plantejar fer aquesta pel·lícula, tenia clar que volia fer una obra en què totes les situacions fossin descrites de manera realista, plausible, acurada", ha explicat Steven Soderbergh. "Aquesta és la meva contribució al gènere".

Un virus global

Així, la pel·lícula cerca amb admirable ambició, però amb èxit relatiu, plantejar un conflicte en què conflueixen temes universals (la lluita per la supervivència, els límits de la raó, el valor de la solidaritat) amb d'altres específicament contemporanis: els perills de la propagació viral en un món globalitzat i, sobretot, els dilemes que planegen sobre la manera en què avui dia es factura i es distribueix la informació. Scott Z. Burns, guionista de la pel·lícula, ha declarat que "en el món actual, davant de qualsevol gran esdeveniment, es generen teories conspiratives i informacions d'origen sospitós que es propaguen com autèntics virus".

En aquest sentit, Contagion es podria entendre com una rigorosa investigació sobre un cataclisme planetari: un relat sensible i distanciat que renega del sensacionalisme de què fa gala el personatge que interpreta Jude Law, un blogaire cobdiciós i egòlatra que dissemina el rumor que existeix un medicament homeopàtic capaç d'acabar amb el virus. "El personatge d'en Jude (Law) no és un cínic, creu en el que diu, però és un home ambigu", ha declarat Soderbergh. En tot cas, el director no amaga la seva predilecció pel mètode científic i presenta els investigadors que lluiten per trobar una vacuna pel virus com els herois de la funció.

La pel·lícula aborda un ampli ventall de tons i codis genèrics. La investigació científica i les maniobres polítiques tenen un aire de thriller que es transmuta en drama familiar quan entra en escena el personatge de Damon. D'altra banda, en el seu vessant fatalista, la pel·lícula arriba a flirtejar amb els codis del terror i amb el Cormac McCarthy de La carretera . En conjunt, Contagion s'aferma gràcies a la seva naturalesa conglomerada, però la forma coral és també la seva perdició: alguns personatges queden un pèl desdibuixats, fet que provoca un cert desequilibri en un relat que no acaba d'enlairar-se dramàticament.

Monstres humans

El grec Yorgos Lanthimos, d'altra banda, va presentar ahir a concurs l'oblidable Alpis , en la qual el director de Dogtooth insisteix en la fórmula que el va convertir en autor: un cinema d'impacte, satíric, gèlid i abocat a la lletjor. Lanthimos manipula els seus patètics personatges amb mà ferma, com un demiürg dèspota i capriciós, formulant un teatre de la crueltat sostingut sobre un festival de misèries humanes. La pel·lícula està protagonitzada per un grup de monstres que es dediquen a substituir persones mortes per suavitzar el dolor dels familiars a un preu mòdic. Reincidint en una proposta d'aire beckettià i multiplicant els cops baixos a l'estómac i consciència de l'espectador, Lanthimos s'aproxima als plantejaments de films com Família , de Fernando León de Aranoa, i El show de Truman , de Peter Weir.

També es va poder veure a competició Poulet aux prunes , de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud, la doble responsable del film d'animació Persèpolis . Segons Satrapi, " Persèpolis explicava la història d'una família tocada per la guerra i la revolució entre el 1974 i el 1994. Poulet... explica la història d'aquesta mateixa família entre el 1930 i el 1990". L'altra diferència és que el la nova pel·lícula és d'acció real, tot i que els paisatges i alguns fragments continuen sent d'animació. La parella torna a construir un relat melancòlic i naïf, centrat en la mort anunciada d'un artista turmentat pel desamor, interpretat per Mathieu Amalric. L'extrem manierisme del film remet a l'obra de Jean-Pierre Jeunet ( Amélie ), mentre que les contínues fugues oníriques i fantàstiques fan pensar en Fellini. En tot cas, els directors semblen tan fascinats per l'embolcall de la seva creació que s'obliden de donar-li ànima.