Publicitat
Publicitat

MÚSICA

L’afropop compromès de Nakany Kanté

La cantant actua en l’aniversari del Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia

“És la mateixa lluita”, diu Nakany Kanté sobre el concert que oferirà aquest dissabte a l’Ateneu Popular 9 Barris dins la celebració del primer aniversari del Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia. La cantant de Guinea Conakry, que viu a Sabadell des del 2009, no deslliga la seva música de la lluita contra les agressions als drets humans. Kanté canalitza la indignació a través de discos d’afropop com Saramaya (2014) i Naka (2016), tots dos publicats pel segell Slow Walk Music, i sobretot en uns directes explosius en què combina diferents ritmes de l’Àfrica occidental, com ha demostrat fa poc tant al Mercat de Música de Viva de Vic com al Womex de Santiago de Compostel·la.

També ho havia de fer a les Festes de la Mercè, però la pluja que va caure aquell dia a Barcelona va obligar a cancel·lar el concert. Tot i així, aquella nit sí que va poder complir un somni quan el llegendari músic senegalès Baaba Maal la va convidar a cantar amb ell. “Tot va ser molt natural. Vam xerrar una estona i em va convidar a cantar en el seu concert. Ens vam entendre molt bé musicalment”, recorda Kanté, que a poc a poc va rebent ofertes per tocar per a les comunitats africanes de França i que comença a fer forat a les ràdios i televisions guineanes. “Allà les meves cançons agraden sobretot als més joves”, diu.

A la recerca de la mare de l’Idrissa

Fa uns mesos Nakany Kanté va viatjar a Guinea Conakry acompanyant Xavi Artigas i Xapo Ortega, de la productora Metromuster (Ciutat morta ). Treballen en el documental Idrissa. Crònica d’una mort qualsevol, l’estrena del qual està prevista per a l’any que ve. La mort d’Idrissa Diallo al centre d’internament per a estrangers de Barcelona (CIE), la nit de Reis del 2012, és el punt de partida d’un retrat sobre la realitat migratòria i la responsabilitat europea en la vulneració dels drets humans. “És una presó totalment il·legal”, diu Kanté sobre el CIE.

El propòsit del viatge a Guinea era trobar la família de l’Idrissa. “No va ser fàcil. Vam haver de fer un viatge de tres dies en cotxe fins a la frontera amb la Costa d’Ivori”, diu la cantant. No teníem una informació gaire precisa, i a més Diallo és un cognom molt comú en aquella zona. Finalment, van trobar la mare de l’Idrissa. “Estava destrossada -recorda-. Vivia en una cabana on entrava l’aigua quan plovia, i la gent del poble no l’ajudava. A més, el govern espanyol no li havia enviat el cos del fill, ni tan sols una notificació clara del que havia passat. L’Idrissa era la seva esperança, i ella estava molt dolguda, però ens va agrair que hi anéssim. Em va dir: «No tinc esperança, però alhora estic molt agraïda per la vostra visita perquè m’ajuda a sortir d’una mentida i girar full». És una experiència molt forta”. Kanté no dubta que l’experiència es reflectirà en cançons. “Segur que sí”, diu.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT