Publicitat
Publicitat

Per ser amics, dues persones necessiten ser properes en profunditat i intel·ligència

L'Amic

Entre altres carnisseries que em fa vergonya comentar, solc arrancar-me la pell de l'esquena. No sé per què em maltracto el cos. Potser encara em dura la impressió d'haver perdut la innocència abans de poder pair el dolor. O potser és la marca de tota ànima angoixada i aïllada que no arriba a tocar el món. Els amics més pràctics, que em tenen per una marciana, amenacen d'immobilitzar-me. El meu amic cínic, que també ho pateix, ja té prou feina a salvar-se ell. En canvi l'Amic ho comprèn a fons i alhora em dóna arguments per cuidar-me: m'endreça el caos apel·lant a la intel·ligència i jo vaig confiant en les seves raons. Michel de Montaigne es vantava d'haver mantingut amb Étienne de la Bóetie l'amistat més perfecta que s'ha donat mai entre dos homes. Distingia l'amistat de l'amor sensual -febril, egoista i inconstant- i la definia com la fusió de voluntats, com la unió de dues ànimes. L'Amic com l'altre Jo amb qui desapareixen els drets i els deures, els guanys i les pèrdues. Com l'afinitat completa, fins i tot anterior a la coneixença, que exclou les amistats vulgars. D'aquestes en xuclem virtuts parcials i podem detallar què ens compensa, en canvi a l'Amic el vivim com un tot que escapa al concepte. Una amistat com la que descriu Montaigne només pot néixer de l'admiració, del xoc que sacseja els propis esquemes amb què havíem llegit el món. I d'evitar el sexe, que converteix en un problema a qui hauria d'encarnar la solució.

Si dos amics no són propers en profunditat i intel·ligència no són dos amics sinó un actor i un animal domèstic. És l'actor llogant un gos per trobar afecte i donar el tomb. I la mascota és una crossa, però el que és un bàlsam quan estem fets pols es converteix en una andròmina quan ens recuperem. Per això l'Amic no ha de ser un mocador ni una àvia bleda que ens compadeixi sinó un estímul, algú que ens endureixi la part més tendra recordant-los la nostra resistència i les virtuts. L'amistat és l'única dependència que ens fa més forts. És també un cop suau a l'espatlla que ens orienta de nou: aleshores veiem les mateix coses però des d'un altre lloc. Per aquesta cura mútua de l'ànima vivim com a pròpia la seva sort. Cada cop que m'arrenco la pell, espatllo la seva esquena. És per estalviar-se les esgarrapades que busca arguments com un boig.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT