La Kompanyia munta una festa al Teatre Lliure

BarcelonaEl dol pot fer sucumbir algú al pou de la tristesa, però també pot ser un trampolí per llançar-lo a la festa més esbojarrada. Els tripulants de la Nit de reis (o el que vulguis) de Shakespeare versionada per Pau Carrió escullen la segona opció i s’hi aferren amb totes les forces. L’obra, que s’instal·la des d’avui fins al 8 d’octubre al Lliure de Gràcia després d’haver passat al juliol pel festival Grec, és un viatge d’excessos i embolics interpretat per La Kompanyia.

La temporada més compromesa del Lliure

“És l’última comèdia rotundament clàssica de Shakespeare. L’autor es força a si mateix a portar fins al límit els elements que caracteritzen les seves comèdies”, explica Carrió, que també dirigeix el muntatge. L’espectacle parteix del dolor, perquè els personatges han viscut la mort d’algú que estimaven, però transforma aquest sentiment en una història farcida d’humor i guiada, sobretot, per l’arbitrarietat. Carrió defineix Nit de reis (o el que vulguis) com “una comèdia sobre el desamor” que transcorre en una illa imaginària on van a parar personatges peculiars que s’enamoren entre si. “Hi ha dones vestides d’home, servents que es volen casar amb el seu senyor i uns bessons curiosos, cadascun dels quals creu que el seu germà és mort”, assenyala el dramaturg. Els personatges trenquen amb la idea de normalitat preestablerta i permeten aprofundir en qüestions com l’ambigüitat sexual i les contradiccions internes a partir de les seves relacions. Carrió juga amb les vaguetats de l’obra i les trasllada a l’escenografia, que s’inspira en la postguerra europea dels anys 20 però no estableix un lloc geogràfic concret, sinó que situa la peça en un indret indeterminat.

La música és omnipresent a l’obra de Shakespeare, i Carrió no li ha volgut restar protagonisme. “Des del principi l’autor relaciona la música amb l’empatx d’amor i la seva volatilitat”, diu el director. La banda sonora de l’espectacle va a càrrec del bateria de Manel, Arnau Vallvé, que ha compost nous temes per a les lletres originals. Els garbuixos sentimentals dels personatges s’embolcallen d’un blues antic, diu Vallvé, “amb estructures molt primàries” que ha vestit amb “una capa de música moderna”.