Publicitat
Publicitat

LES ESTRENES DE LA SETMANA

El director de 'Hamlet' firma a 'Thor' un distret 'blockbuster' a partir del personatge de còmic

Molt Kenneth Branagh per no res

Stan Lee, creador de personatges de còmic tan populars com ara Spiderman o La Patrulla X, es va distingir com a guionista per la humanització de la figura del superheroi, que va dotar de sentiments i emocions complexos, però també, paradoxalment, per la seva divinització. El 1962 va introduir a les pàgines de Journey into Mistery un personatge insòlit en les pàgines d'un còmic de superherois: Thor, el déu del tro dels nòrdics, una figura cabdal de la mitologia escandinava.

Thor, el personatge de còmic, patia un dels clàssics trastorns dissociatius de l'univers Marvel, i alternava la seva condició immortal amb una identitat secreta com a Donald Blake, metge coix que es transformava en Thor quan colpejava el seu bastó. Aquest conflicte entre la naturalesa mortal i humana del personatge torna a estar present en l'adaptació cinematogràfica del britànic Kenneth Branagh, que de bon començament presenta el personatge en el seu hàbitat natural, Asgard -un regne mitològic dissenyat per un interiorista obsessionat per les coses daurades- i Midgard, la Terra, on arriba exiliat pel seu pare, Odin, i desproveït de tot poder, després d'haver-se entossudit a iniciar una guerra amb els gegants del gel.

On és Shakespeare?

La presència de Kenneth Branagh a la cadira del director i la cantarella respecte a la dimensió shakespeariana del personatge, repetida fins a la sacietat a la promoció del film, no amaguen que Thor és, al cap i a la fi, un blockbuster sense gaires pretensions, un passatemps distret i innocent, que fuig de la gravetat d' El cavaller fosc o X-men per abraçar la lleugeresa sense complexos d' Iron Man , això sí, sense la disbauxa i el carisma que imprimeix Robert Downey Jr. al seu personatge.

Thor es debat entre el desig d'integrar el personatge al nostre món, provocant escenes dignes d' El príncep de Zamunda o Cocodril Dundee , i el respecte per la mitologia del còmic, incorporant la rivalitat fraternal entre Thor i el seu germà Loki i secundaris amb pedigrí com ara Els Tres Guerrers. En qualsevol cas, la pel·lícula no s'ha de veure tant com una obra independent sinó com un episodi més d'un engranatge, el de les adaptacions que estan fent últimament els estudis Marvel, que traslladen al mitjà cinematogràfic la continuïtat entre esdeveniments que és part substancial de l'experiència de llegir còmics de superherois, però que les primeres adaptacions modernes obviaven.

En aquest sentit, Thor compleix àmpliament la seva funció: presenta un món i uns personatges i els posa en relació amb la resta de títols del projecte de Marvel a través de la ubiqua presència de l'organització Shield i el breu cameo de Jeremy Renner com a Hawkeye.

La pel·lícula és necessària perquè la reunió de Thor, Iron Man, Hulk i el Capità Amèrica al film The avengers sigui un gran esdeveniment. Més enllà, la peripècia d'aquest déu amb els cabells i les celles oxigenades resulta prou entretinguda, però costa entendre què hi pinta aquí un director com Kenneth Branagh.