Justin Bieber, el nen prodigi que va conquerir YouTube

Barcelona.L'últim gran fenomen adolescent arriba a Barcelona: Justin Bieber, Biebster , el jove canadenc de 17 anys que va conquistar primer la xarxa i després el món amb el seu R&B ensucrat, debuta dimecres al Palau Sant Jordi. I ho fa amb 18.000 entrades venudes, gairebé la totalitat de l'aforament del recinte, segons Doctor Music, la promotora del concert.

Algunes xifres més per fer-se una idea del fenomen Bieber: el jove Justin té vuit milions d'amics a Facebook i gairebé nou milions de seguidors a Twitter, i aquests últims creixen a un ritme de 24.000 seguidors més cada dia. Bieber és el protagonista del vídeo més vist a YouTube, el clip del seu senzill Baby , amb més de 500 milions de clics. Fins no fa gaire el de Baby també era el vídeo més odiat a la xarxa, amb més d'1.200.000 "No m'agrada", però recentment el títol li ha arrabassat el clip Friday de la nova sensació adolescent, Rebecca Black, odiat per més d'1.600.000 persones. I és que Justin Bieber desperta passions oposades: tant pot vendre cinc milions de discos com incitar la gent a difondre a Twitter que ha mort.

Fenomen adolescent i a internet

Justin Bieber encarna dos dels fenòmens claus en el consum musical de l'última dècada: d'una banda, el de les estrelles adolescents i, de l'altra, el del músic que és fitxat per una discogràfica després de ser descobert a internet i de convertir-se en un fenomen a les xarxes socials.

Els nens prodigi i les estrelles adolescents no són un fenomen nou, però sí que van agafar una embranzida fortíssima i es van convertir en màquines de fer diners a principis de la dècada passada amb Hannah Montana i la resta d'estrelles sortides de productes de ficció del nord-americà Disney Channel: Jonas Brothers, High School Musical i Selena Gomez, que per cert és la xicota del Biebster. Tots tenen en comú que sorgeixen de ficcions televisives que tenen la música com a ingredient, i per tant, els seus protagonistes tant funcionen com a actors i fan pel·lícules com venen discos i omplen estadis quan fan concerts. Productes polivalents i d'allò més rendibles.

De la misèria a l'èxit via YouTube

El cas de Justin Bieber, però, és diferent. Com els seus companys de generació el Biebster és una estrella adolescent, i el seu target de públic és el mateix que el dels astres del Disney Channel. Però el seu origen és diferent. Ell no es va presentar a cap càsting.

Justin Bieber (Ontario, 1994) va créixer en una família monoparental molt modesta. La seva mare el va tenir als 18 anys i el va mantenir fent feines poc qualificades. Bieber, però, va resultar ser un nen prodigi de la música autodidacte: a banda de cantar, toca la guitarra, el piano, la bateria i la trompeta. Amb 12 anys es va presentar a un concurs de nous talents musicals a la seva ciutat i va quedar segon. La seva mare, orgullosa de la victòria del fill, va penjar l'actuació de Bieber a la xarxa per poder presumir de fill amb la seva família i amics, però els vídeos van començar a atreure l'atenció de gent més enllà del cercle de familiars i amics de Bieber. "Vaig penjar els vídeos del concurs a YouTube perquè els amics i la família poguessin veure'ls", diu Justin a la seva web oficial. "Però va resultar que a la gent li agradaven i van començar a fer-se'n subscriptors", i les seves versions de música negra amb veu blanca van generar-li, només gràcies al boca-orella, deu milions de visites. "Així va ser com em va trobar el meu mànager. Em va veure a YouTube, va contactar amb la meva família i ara tinc un contracte discogràfic!"

Carbasses a Justin Timberlake

El seu agent, un productor establert a Atlanta, és soci de l'estrella nord-americana del R&B Usher, ell mateix un altre nen prodigi, en aquest cas ja adult. I després que Usher li fes una oferta millor que la que li feia Justin Timberlake, el Biebster va fitxar per mediació d'Usher per la divisió de hip-hop de la multinacional Universal. Des d'aleshores ha editat un EP, My world (2009), un LP, My world 2.0 (2010), una compilació que els reuneix tots dos, My worlds: The Collection (2010), i un parell de discos de remescles, My worlds acoustic (2010), amb versions acústiques de les mateixes cançons que a l'EP i l'LP, i Never say never. The Remixes (2011), la banda sonora del documental que protagonitza. En resum, menys d'una vintena de cançons de les quals se n'ha espremut fins a l'última gota, i que exigeixen urgentment nou material. Un nou material que hauria de sortir al llarg d'aquest any, i que Bieber va estar enregistrant el juliol passat, enfrontant-se amb un canvi de veu.

Els resultats comercials d'aquesta col·lecció de refregits són espectaculars. Justin Bieber ha venut cinc milions de discos a tot el món. A Espanya, My worlds: The Collection va ser número 1 amb més de 60.000 còpies venudes, és disc de platí i després de 49 setmanes a la llista continua entre els 20 discos més venuts. A Catalunya, la seva biografia, Justin Bieber. Mi historia , és el setè llibre més venut de no-ficció en castellà després de nou setmanes a la venda, i ara cal veure com funcionarà el documental musical que protagonitza, que s'estrena la setmana que ve. A la xarxa, l'índex Klout, que mesura la influència de les personalitats i celebritats a la web, va estimar que Justin Bieber era més influent que Barack Obama i el Dalai-lama.

Però no tothom estima el Biebster. A banda dels "No m'agrada" reunits pel vídeo de Baby , i de la insistència dels seus detractors a l'hora d'escampar per Twitter la falsa notícia de la seva mort (cosa a la qual la setmana passada es va haver d'enfrontar també Jackie Chan), Bieber és objecte de tota mena de paròdies -el seu pentinat és font inesgotable de comentaris- i d'innocentades. Una de les més radicals va ser piratejar un mapa a la web oficial de Justin Bieber a través del qual els fans podien demanar a quina ciutat volien que arribés el My world tour , la gira mundial de Bieber. Segons el mapa boicotejat, els fans del Biebster exigien que el seu ídol vagi a tocar a Corea del Nord, amb la dictadura de Kim Jong-il. Però és poc provable que Bieber tingui fans allà, i segons fonts del seu segell discogràfic, votar per Corea del Nord mai va ser una opció al mapa.