Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Josep Maria Benet i Jornet, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

El jurat distingeix la "qualitat, extensió, varietat i coherència" de la producció del dramaturg i guionista

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes s'atorga anualment a algú que, per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, "hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans". Josep Maria Benet i Jornet és el primer dramaturg que aconsegueix aquesta distinció, una de les més importants de les lletres catalanes. És veritat que alguns dels autors guardonats -cas de Joan Oliver, Salvador Espriu i Josep Palau i Fabre- han escrit teatre, però cap d'ells s'hi ha dedicat exclusivament, com ha passat amb Benet i Jornet. Fundat l'any 1969 i actualment dotat amb 15.000 euros, el guardó ha reconegut, al llarg de quatre dècades llargues d'existència, l'obra d'una quantitat important de narradors (Pedrolo, Calders, Rodoreda, Porcel, Cabré), poetes (Estellés, Foix, Abelló, Martí i Pol), filòlegs (Coromines, Aramon i Serra, Badia i Margarit) i fins i tot algun arqueòleg (Miquel Tarradell), geògraf (Pau Vila) i historiador (Josep Termes).

"El jurat del premi ha volgut distingir la qualitat, extensió, varietat i coherència de la seva obra -va dir Joaquim Maria Puyal en representació dels nou membres amb dret a vot de la 45a edició-. És un reconeixement al conjunt de la seva obra i a la seva continuïtat. Cap altre dramaturg no ha estrenat tant i durant tants anys". Nascut l'any 1940 a Barcelona, Benet i Jornet és un dels noms més coneguts del teatre català de les últimes cinc dècades. Es va donar a conèixer amb Una vella, coneguda olor l'any 1963, i a partir d'aquí ha escrit una trentena llarga d'obres de teatre, a més d'una quantitat important de guions televisius, entre els quals hi ha les sèries Poble Nou , Nissaga de poder i Ventdelplà . Així i tot, ahir al matí, poc després de fer-se públic el guardó, el dramaturg no se l'acabava de creure: "Quan em van trucar fa tres o quatre dies per comunicar-m'ho, em vaig quedar absolutament perplex. No sé la qualitat del que he escrit i em temo que és molt menys que la que m'agradaria tenir", va dir abans de dedicar un llarg elogi al teatre català actual: "Estem en el millor moment de la nostra història. Els actors són de primera qualitat, els textos són esplèndids, i la posada en escena està al nivell de molts altres llocs. El teatre català és al mapa europeu i sobretot al de l'Amèrica del Sud. Quan parlem de teatre, la paraula Catalunya viatja més enllà de les nostres fronteres".

L'any 2010 Benet i Jornet va publicar Material d'enderroc (Proa), un conjunt de textos autobiogràfics en què explica que ja tenia la vocació clara de ben petit: "Volia ser escriptor com qui vol ser astronauta, sabent que mai no ho seria". Llegia novel·les de duro per a adults i en castellà, i de tant en tant també Jules Verne i algun tebeo . "Les novel·les de Graham Greene les trobava espesses", reconeix en un dels passatges, amb la mateixa franquesa amb què admet que en una llar humil com la seva l'escriptura era considerada un vici, de la mateixa manera que ho era la sexualitat.

De la Facultat de Lletres al teatre

Benet i Jornet va estudiar romàniques a principis de la dècada dels 60, preocupat per trobar la seva manera de fer teatre. "Encara que no hi entrés gaire, el pas per les aules universitàries va ser important -va recordar ahir el dramaturg-. Va ser una llàstima no anar a les classes del senyor Riquer, que eren molt bones, però em feia mandra: corria pels patis, conspirant i escoltant". Un dels companys a qui va fer cas va ser Joan-Lluís Marfany, que li va recomanar que anés a les classes que Joaquim Molas feia a la seu clandestina de l'Institut d'Estudis Catalans, situada en un piset de la Gran Via. "Va ser allà que, per primera vegada a la vida, em va impressionar una classe -va admetre Benet i Jornet-. Molas va ser el meu pare i el de molta altra gent a qui li interessava aprendre literatura catalana. Ell ens en va ensenyar moltes coses, i ho va fer d'una manera diferent del que s'havia vist fins llavors: quan s'acabaven les classes se'ns emportava a sopar i ens donava lliçons de vida". De Molas, Benet i Jornet també n'aprendria la defensa del realisme històric, present en algunes de les seves primeres obres la primera part de la seva producció.

El que acabaria de convertir-lo en un autor compromès seria el pas, a partir del 1962, per l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, fundada per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany. "Un dels primers muntatges en què vaig participar va ser la Primera història d'Esther d'Espriu que preparaven Salvat i Capmany. Recordo que quan vaig entrar per primera vegada a la sala a dalt de l'escenari només hi havia la Maite Lorés, la Pilar Aymerich -que més endavant seria coneguda per les seves fotos- i una joveníssima Montserrat Roig", feia memòria el dramaturg ahir.

"Per a mi el teatre ho és tot, és la meva vida. La vida crec que és absurda, no li veig sentit... Suposo que no en té cap", ha dit en més d'una ocasió el dramaturg, que al llarg de les cinc últimes dècades ha estrenta obres com La nau (1970), Quan la ràdio parlava de Franco (1979), Fugaç (1994), E.R. (1994) i Salamandra (2005). Ha dedicat els últims anys a escriure una trilogia de peces pensades per a dos personatges. Si a Soterrani (2008) explicava la reunió atzarosa de dos homes, a Dues dones que ballen (2010) reunia Alicia Pérez i l'enyorada Anna Lizaran, i a Com dir-ho? , estrenada recentment a l'Almeria Teatre, la quasi debutant Clàudia Benito manté un diàleg tens i intrigant amb Jordi Boixaderas.

"Quan escric teatre penso que m'agradaria que arribés a la gent. Voldria que veiessin la vida a través dels meus ulls -assegurava Benet i Jornet-. Escric per a mi, però pensant en els altres. I de vegades no em surt bé. Fa uns mesos vaig llençar dues obres a les escombraries perquè no acabaven de rutllar. Mai no estic segur del que faig. En aquest aspecte estic igual que quan vaig començar". Benet i Jornet va reconèixer que encara busca relacionar-se amb la gent jove perquè li "dóna vida" i li permet "aprendre noves coses". Va arribar a dir: "En comptes d'influir en els dramaturgs joves, són ells que em deixen marca a mi. Ara mateix escric una obra que és un plagi del que ells fan..."

Les