ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 11/01/2012

José Sanchis Sinisterra: "Els artistes no poden gastar diner públic sense límits"

Recursos "S'hauria de llatinoamericanitzar el teatre: la precarietat estimula la creació" Dret "El teatre ha de ser una necessitat"

Laura Serra
3 min

BARCELONAEl degà dels dramaturgs, pedagog i director José Sanchis Sinisterra és l'home del moment, amb quatre estrenes consecutives a Barcelona. A l'Almeria es prorroga ¡Ay Carmela! idesprés s'hi farà El retablo de El Dorado. A la Sala Atrium s'hi estrenarà a finals de mes una versió en tres monòlegs de Les tres germanes de Txékhov. I només aquesta setmana porta a la seva Sala Beckett Cronopios rotos. Variaciones sobre Cortázar , en què uneix d'alguna manera dos dels seus cinc grans mestres, Beckett i Cortázar -juntament amb Brecht, Kafka i Pinter.

"Julio Cortázar és el creador d'una cosmovisió en què ètica i estètica coincideixen. El compromís polític va de bracet de l'experimentació formal. Hi ha un diàleg entre la realitat prosaica i un món màgic. A mi m'ha influït molt", confessa. Ha titulat l'obra Cronopios rotos perquè els dos personatges que hi ha entrellaçat en dos monòlegs, Torito i Graffiti, tot i que provenen de contes d'èpoques diferents (1954 i 1976, respectivament), comparteixen un fet vital: són perdedors. Torito és un boxejador caigut en desgràcia i Grafitti una jove encerclada per la repressió d'una dictadura absurda.

Per què sempre escull el bàndol dels vençuts?

Els artistes tenim un deute amb els vençuts, els derrotats i els fracassats; els triomfadors s'espavilen sols, socialment i econòmicament. Ja tenen els seus òrgans laudatoris. Té a veure amb la posició política: jo sóc fill d'un vençut de la Guerra Civil. I, a més, és que els altres no em cauen bé. Però en aquest cas, que les víctimes puguin explicar la derrota és positiu: el que és terrible és el silenci, l'oblit. Per això és tan important la memòria històrica.

En l'elecció dels personatges, hi ha una al·legoria de la realitat?

Graffiti, per exemple, és una metàfora de la repressió i remet a les dictadures del Con Sud, però exacerbades. Però per mi és més important el fet que es pugui escoltar el fracàs.

Parlant del teatre vostè es declara elegantment pessimista.

Ho porto amb dignitat. Com deia Walter Benjamin: s'ha d'organitzar el pessimisme. Sense ser utòpic ni idealista, perquè la situació és fotuda, hem de pensar alternatives, altres vies. S'ha de fabricar el futur del teatre, no podem esperar que arribi. Jo mai he tingut el privilegi d'un pressupost, excepte en l'època del naixement de la Beckett, que teníem coberta la subsistència i la continuïtat. Els artistes han d'aprendre a pensar d'una altra manera: no per renunciar a les ajudes i a l'estat del benestar -sisplau que no els el fotin!-, però sí per no apoltronar-se a gastar diner públic sense límits.

Va obrir ara fa un any la sala La Corsetería a Madrid, un Nuevo Teatro Fronterizo refundat 33 anys després del naixement del grup originari català. Sempre s'ha mogut al marge.

Vam llogar aquesta cotilleria al barri de Lavapiés després de tres anys en què semblava que tindríem suports institucionals i al final ens trobàvem amb una benèvola indiferència. Al final vaig obrir pel meu compte, perquè vaig pensar que la realitat crea realitat. Els amics van venir a ajudar a rascar parets i pintar, com passava als anys setanta aquí i com jo trobo ara a Amèrica Llatina, on el teatre es fa a base d'entusiasme.

Però no és perillós exportar un model tan precari, malgrat el talent?

No. S'hauria de llatinoamericanitzar la pràctica teatral. I això vol dir no només tenir la precarietat, que de vegades estimula la creació, sinó pensar que el teatre ha de ser una necessitat. No fer el teatre que a mi m'agrada, sinó el que necessita la gent. A Amèrica Llatina el teatre està arrelat a les comunitats de barri, i de ciutats, i el públic no hi va a veure una obra d'art sinó a viure una experiència col·lectiva.

Els companys de professió se li deuen llançar a sobre quan diu això.

Em prenen per un vell boig. Jo crec que les institucions públiques han de garantir la supervivència de projectes amb projecció ciutadana, però la creació i experimentació ha de buscar fórmules de finançament alternatives. Nosaltres, per exemple, volem fer una xarxa de socis. Però no sé quant resistiré, perquè sóc optimista però no idiota.

La Beckett que vostè va fundar, en canvi, ha presentat un gran projecte de Casa dels Autors. Ho veu factible?

S'ha de tenir paciència, però és veritat que les institucions catalanes i de Barcelona tenen una altra sensibilitat en relació a la cultura.

Sent una eminència del teatre, deu haver tingut ofertes sucoses...

Les dues o tres vegades que he tingut una experiència institucional he dimitit: al festival de Cadis, a Itàlia al Teatro Stabile de la Toscana... En una de les discussions els vaig cridar que no tinc adhesiu al cul, a la poltrona. Em vaig alçar i vaig marxar. Potser és que no en sé.

stats