Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

José Manuel Broto : "Vull crear un món al marge d'aquest"

El pintor ha reunit a Es Baluard una selecció de les obres més grans que ha treballat del 2004 ençà

Assegura que es mou còmode entre els grans formats. José Manuel Broto (Saragossa, 1949) ha reunit a les sales d'Es Baluard una selecció de les pintures més grans que ha treballat del 2004 ençà, entre París i la seva casa de foravila a Mallorca, on es va instal·lar fa dos anys. Grans partitures , que així es titula l'exposició que s'inaugura avui vespre i es podrà visitar fins al 5 de gener, reuneix quinze pintures colossals de qui és Premi Nacional 1995, entre d'altres reconeixements a una trajectòria lligada a la pintura abstracta, un llenguatge sense referències visuals, com la música amb la qual treballa. De fet, l'exposició actual és una explosió de pintura i de color que forma un conjunt harmònic pròxim a una simfonia composta amb dosis semblants de raciocini i passió.

Pintures planes, de colors vibrants i en formats immensos. Com us trobau quan afrontau uns quadres que excedeixen la vostra escala, l'escala humana?

Sempre m'he mogut amb extraordinària comoditat entre els formats més grans, mentre que els petits se'm fan més difícils. Ja sé que és un repte assumir físicament aquestes dimensions tan grosses. Em veig obligat a moure-m'hi per damunt, pintar ajagut damunt un carro... És una pintura ràpida, que ha de sortir a la primera i que no permet rectificació. Inevitablement, entre els quadres i jo s'estableix una lluita, física si més no, que fins ara sempre he guanyat.

També l'espectador es veu obligat a recórrer l'obra.

M'interessa que qui mira el quadre no ho vegi tot de cop. Vull que hi entri, que pugui fer el camí de la pintura.

Grans partitures és només una metàfora de les dimensions de les obres o ens parla també de música?

La música és l'art més abstracte, l'expressió més abstracta que hi ha. Jo sempre he treballat el llenguatge de l'abstracció en la pintura, però a la vegada també faig feina acompanyat per la música. A més, he tingut la sort de conèixer molts músics de la meva generació, de relacionar-m'hi i d'establir col·laboracions. La música sempre és present en la meva vida, i també en la meva obra. Jo el que pretenc és ordenar, sistematitzar, convertir en ordre el desordre.

Feis una pintura que cada any guanya en colors i lluminositat. Es pot dir que sou optimista?

És un fet que la meva evolució ha anat de l'obscuritat a la llum. Sí, diria que som relativament optimista, perquè quan observes el que passa actualment no hi ha motius per ser-ho. El que sí que puc afirmar és que vull crear un món al marge d'aquest, perquè així com està no m'agrada gens. No és en cap cas una manera de fugir-ne, en canvi sí que és una posició ideològica, política. No vull que siguin a l'obra totes les misèries que vivim, que ens fan viure, mai no he estat interessat a practicar aquesta mena de crueltat que és mostrar els aspectes més sòrdids ni els sentiments més negatius de la vida. Sí, som relativament optimista, encara que estic ben informat. Així que diria que la meva pintura és una resposta d'oposició al món tal com el veig, una resposta política.

Se us defineix amb freqüència com un dels grans exponents de la pintura-pintura. Com percebeu la salut de la pintura en aquest moment?

Hi ha molta pintura i molt interessant. Ara bé, qualque cosa hi ha de veritat quan es repeteix una vegada i una altra que la pintura és morta. Jo diria que ho és, morta, com a llenguatge únic i preeminent. El que passa és que la gent ja no defensa posicions formals amb tanta vehemència com abans. Ha triomfat l'eclecticisme, conviuen múltiples llenguatges, i això està bé. Jo mateix, que sempre treball la pintura, he col·laborat amb músics i també faig servir processos digitals. A vegades faig esquemes amb l'ordinador i provoc una interacció que m'estimula.

I el mercat de l'art, com el percebeu?

El mercat de l'art no és gaire interessant o a mi no m'interessa gaire perquè sol ser nociu. Jo he tingut la sort immensa que la majoria dels meus quadres tenen aquest punt d'utilitat perquè la gent se'ls vol endur a casa per contemplar-los. No són per a col·leccions d'aquestes que guarden les obres en un magatzem o en calaixeres, per especular-hi després. També estic content perquè la meva obra no m'ha fet dependre de subvencions, i això m'ha permès ser molt més lliure.

És gairebé obligat demanar-vos si us sentiu un poc orfe després del tancament de la galeria Soledad Lorenzo.

Tot i que era un tancament anunciat, a tots els que treballàvem amb Soledad Lorenzo ens ha sabut molt de greu, perquè hem estat anys amb la millor galeria. Soledad Lorenzo és una grandíssima professional i molt afectuosa, encara que a vegades treia el geni. Es preparava les exposicions a consciència i sempre t'estimulava. Estava a anys llum d'altres galeries. Així i tot, hem de continuar fent camí. Ara treballa en les obres que presentaré, el mes de novembre, a la galeria Fernández-Braso de Madrid, unes obres molt diferents de les que he treballat fins ara.

Tots duim el bagatge d'allò que hem viscut, i això se sol reflectir en l'obra. Què han significat, per a la vostra feina, els llocs on heu residit successivament: Barcelona, París i Mallorca?

No crec que el lloc influeixi gaire en l'obra, o almanco no és el meu cas. Duc el paisatge al cap, és un estat més mental. En tot cas, he de dir que Barcelona va ser per mi molt important perquè hi vaig viure els anys de formació, moments molt estimulants en què vivíem de pressa i bastant al límit. Estàvem molt polititzats, des d'una actitud molt d'esquerres. Barcelona era una ciutat extraordinària. Jo vivia a les Rambles, tot un espectacle. Bé, i sobretot a Barcelona vaig tenir la sort de conèixer Tàpies i mantenir-hi una bona relació. Parlàvem molt, va ser molt generós amb nosaltres, tot i que la bondat i l'art no se solen dur gaire bé.

Què em deis de París?

A París hi he viscut vint anys, que no és poc. Mirau, si qualque cosa caracteritza els francesos, és la indiferència. Així que vaig aprendre a suportar la indiferència i això finalment té la seva gràcia.

I Mallorca, on viviu ara, què significa per vós?

A Mallorca hi vaig arribar fa molts anys perquè s'hi va capficar Miquel Barceló. He vingut molt durant dues dècades i, finalment, fa un parell d'anys vaig decidir establir-m'hi del tot. La indiferència també és un estat molt propi de Mallorca. La veritat és que, amb el pas dels anys, jo m'he fet de cada vegada més antisocial. És una actitud deliberada. I a Mallorca, si no vols que et molestin, ningú no ho fa. Barcelona, París, Mallorca tenen llengua pròpia. La sensació d'estrangeria m'ha estimulat sempre.