LITERATURA
Cultura 20/03/2013

Jordi Tomàs trenca el tabú de l'esclavisme

'El mar dels traïdors' retrata un dels episodis més tèrbols de la història de Catalunya

Sílvia Marimon
3 min

Barcelona.La industrialització de Catalunya, al segle XIX, té una part tèrbola i força desconeguda: el tràfic d'esclaus. L'antropòleg i escriptor Jordi Tomàs (Barcelona, 1971) en revela alguns detalls a El mar dels traïdors (Proa). Tomàs no podia escollir un nom més català per al vaixell que amaga a la bodega 400 homes i dones arrencats de l'Àfrica: el Verge de Monsterrat . La nau surt el 1864 del port de Barcelona amb destí a Cuba i Puerto Rico. Abans, però, fa una escala a les costes africanes i carrega la seva mercaderia humana. "Tot el que explica en Jordi és verídic i està documentat. Fins i tot la xarxa", va assegurar l'escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol a la presentació del llibre. "El procés d'industrialització d'aquest país [Catalunya] es va fer amb el tràfic d'esclaus", afegeix.

Nus per no suïcidar-se

Les condicions que descriu Tomàs són esfereïdores. Els esclaus viatjaven encongits a les bodegues dels vaixells. No hi havia espai per moure's ni per aixecar-se. "Anaven tots nus perquè no es poguessin suïcidar amb alguna peça de roba. Una vegada al dia o cada dos, els feien sortir a coberta, els ruixaven i els examinaven", explica Tomàs. Els feien ballar perquè així movien la musculatura i no se'ls atrofiava a causa de la falta de moviment. Menjaven cereals, arròs o llegums una vegada al dia. Una altra peculiaritat: els vaixells que traficaven amb esclaus duien sempre una xarxa que els envoltava. Així evitaven que, desesperats, els esclaus es llancessin al mar i morissin ofegats. Estaven convençuts que els blancs els volien per menjar-se'ls.

Quan arribaven al seu destí les condicions no milloraven gaire: les jornades maratonianes de set dies a la setmana als camps de cotó i de cafè escurçaven força la vida d'aquestes persones. "No acostumaven a viure més de set o vuit anys", especifica Tomàs. Dedicar-se al tràfic d'esclaus no era excepcional: "Els catalans s'hi van posar tard perquè no van poder fins que Carles III -al segle XVIII- va obrir els ports catalans, però després s'hi van dedicar moltes famílies, que van fer grans fortunes", assegura Tomàs.

Prohoms i traficants d'esclaus

¿Sabia la societat del segle XIX que molts prohoms que es prodigaven amb obres de caritat s'estaven fent rics gràcies a la feina de milers d'esclaus? "Se sabia, però potser no es coneixa quin abast tenia", reflexiona Tomàs, que amb aquesta novel·la va guanyar el premi de narrativa El Lector de l'Odissea. Qui sí que ho ignorava és el protagonista de la novel·la: Antoni Riubò, un metge força ingenu i idealista, convençut que puja a un vaixell que es dedica al comerç d'ivori, eben i espècies. No és conscient que eben és un eufemisme per l'esclavatge. Riubò s'acaba de llicenciar i està eufòric, creu que aquesta és una gran oportunitat.

Quan descobreix quina és la mercaderia real intentarà per tots els mitjans denunciar el capità. La tripulació, però, no li farà gaire costat: els agrada el seu mitjà de vida. Tomàs descriu el periple d'aquest jove metge a través de les seves cartes. Riubò escriu a la seva mare, al metge que el va recomenar per a la feina, al propietari del vaixell, al seu oncle -que s'ha fet ric a les colònies-, al seu cosí... L'escriptor i antropòleg -que també és l'autor d' Arrels de baobab (2000), El cor aixantí (2008) i El pescador que volia anar al país dels blanc s (2012)- es va plantejar altres opcions per novel·lar el tràfic d'esclaus. Finalment, però, el gènere de l'espistolari va ser l'escollit: "La majoria de documentació que ens ha arribat sobre el tràfic d'esclaus és gràcies a les cròniques que escrivien els metges", assegura Tomàs. L'escriptor confessa que ell volia sobretot escriure una novel·la d'aventures amb sang i fetge. Li ha sortit, però, una ficció molt real: "Pràcticament tot el que explico hauria pogut passar".

stats