Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE CLÀSSICA

Jordi Savall provoca tempestes d’aplaudiments

Amb una sala plena a vessar, el músic més internacional del país presentava a L’Auditori el seu nou disc 'Els elements: tempestes, temporals & festes marines' per inaugurar el cicle de Música Antiga.

Amb una sala plena a vessar, el músic més internacional del país presentava a L’Auditori el seu nou disc Els elements: tempestes, temporals & festes marines per inaugurar el cicle de Música Antiga. Al capdavant de l’orquestra Le Concert des Nations, Jordi Savall va oferir un programa que gira al voltant de les tempestes amb obres de grans músics del segle XVIII.

Estructurat cronològicament, Savall va arrencar amb The tempest, de Matthew Locke, una peça que en el seu moment va servir com a música incidental per a la representació de l’obra homònima de Shakespeare i que els músics van executar amb belles sonoritats. L’obra ens va descobrir la màquina de vent, un instrument antic, com una roda de molí, que accionat per una maneta simula les ràfegues de vent tempestuós. Va seguir l’alegre i vital Concert ‘La Tempesta di mare’ per a flauta sola i corda de Vivaldi, amb Pierre Hamon fent gala del seu virtuosisme com a solista i sense director en escena. Altre cop davant l’orquestra, Savall va tancar la primera part amb l’obra que dóna nom al disc, Les éléments, del francès Jean-Féry Rebel, deixeble de Lully i força desconegut a casa nostra. L’impacte va ser majúscul en comprovar com Rebel, ja al segle XVIII, va experimentar amb unes harmonies tan agosarades per descriure el caos que bé es podrien confondre amb una peça contemporània.

La segona part va comptar amb un dels compositors fetitxe de Savall, Marin Marais, de qui van interpretar amb subtilesa i vigor els diferents estats d’ànim pels quals transita l’òpera Alcione, per submergir-nos després en l’imaginari mitològic de Georg Philipp Telemann en el seu Wassermusik, Hamburger Ebb’ und Flut (Música aquàtica, marees i onades d’Hamburg), amb una destacada presència d’una corda greu que mostra tota la seva fúria davant el so continu de la implacable màquina de vent, un so que persisteix a Tonnerre, d’Hippolyte et Aricie, de Jean-Philipe Rameau, amb una percussió que descriu els trons més eixordadors.

També de Rameau van ser els bisos, una Bourrée i una contradansa amb la qual Savall va fer participar el públic, entusiasmat, picant de mans enmig de l’eufòria final.

‘Els elements: tempestes, temporals & festes marines’

(L'Auditori, 18 d'octubre)