CONVERSES METAMÒRFIQUES
Cultura 24/06/2017

Jordi Martínez Suau: “La ideologia no la dicta el discurs d’un polític, la dicten els seus actes”

És un animal públic, d’aquells dels quals hauríem de tenir cura. Els anys que fa que desenvolupa projectes en el món de la cultura l’han duit a experimentar en diferents camps. Ha format part d’OffVida, NeoTokyo, Doctor Martín Clavo, Proyecto Hombre, Forces Elèctriques d’Andorra i Las Rocas, a més de l’Home 1000 Vegades Mort. El pont del districte nord és on succeeix la conversa, en què ens acompanyen diferents actors: ciutadans del carrer i l’aglomeració d’un trànsit incessable que ens fa pensar en el model de ciutat que tenim i la necessitat urgent d’un canvi

Metamòrfiques
8 min
Jordi Martínez Suau: “La ideologia no la dicta el discurs d’un polític, la dicten els seus actes”

PalmaVa ser a l’escola on va començar el vostre interès per la música?

En realitat, no. Record que la meva mare ens duia a l’escoleta cantant, cantàvem als arbres o per qualsevol motiu... Era una cosa que ja formava part de la meva vida; sempre ens va criar amb música, encara que era d’una diversitat limitada. A l’escola vaig entrar a la coral, cantàvem a l’església i sonava l’orgue i 80 veus diferents. Allà em vaig adonar que hi ha gent que es dedica a desenvolupar les seves habilitats i vaig descobrir els instruments i el propi cos com a eina. Però el resultat, després de set anys, va ser la desafecció, el desinterès i quasi la repulsió pels “mètodes didàctics”. El director tenia el costum d’afinar-nos a crits i a galtades.

Per tant, vàreu deixar l’escola per aprendre per compte vostre compte. Quines han estat les vostres fonts per poder contar el vostre propi discurs?

Vaig deixar els estudis, tant musicals com de Secundària, molt prest i em vaig independitzar. Això ha suposat una vida bastant intensa i amb moltes errades i vicissituds, molt humil en el que és material però bastant rica pel que fa a experiències amb les persones i amb molts de músics, que al cap i a la fi són els que m’han inspirat i m’han acompanyat fins aquí. La injustícia i els amics, si hagués de triar.

Quan va ser el moment en què la música es va convertir en la vostra professió?

A partir dels 26 anys es va ajuntar la superació d’una greu crisi personal amb el descobriment del circuit bending i la música electrònica, que varen funcionar com a eines alliberadores per a una ment capficada en una concepció de la música més clàssica i comercial. Expressar-me amb instruments fets meus a partir de joguines de 5 euros em va obrir la porta. Des d’aquest moment, vaig començar a participar en entorns professionalitzats. Però no ho consider una professió. Per mi, la música significa reflexió, comunicació i sentiment. Considerar la música com una professió avui dia, en l’actual context socioeconòmic, pens que és un menyspreu. La música connecta les persones i no té límits, és un llenguatge amb el qual transmets sensacions i un discurs sense estar condicionat per més normes que les que t’imposes tu, el pitjor censor.

Em referia a poder viure de la música. En podeu viure?

És que realment no puc. Als bolos, en general, paguen sempre molt poc, no tens contracte i no se’n poden fer tants com un n’hauria de fer si no ets una 'star'. Els que et paguen dignament poden trigar entre 3 i 9 mesos a pagar, com el darrer que vaig fer en l’àmbit institucional per a una activitat d’Art Jove. Per això no en puc viure. Ho vaig compaginant amb múltiples activitats impartint classes de guitarra o baix, tallers, també com a tècnic de teatre, que és una font d’ingressos que per a mi és imprescindible. El que passa és que em prenc la música seriosament i he aconseguit accedir a un nivell amb treballadors i equipaments professionals. Ho compagín amb l’underground, però també puc tocar en un teatre o en un museu, on es fan grans esdeveniments amb gent que sí que està contractada i amb sous per la seva feina. Els músics som els que cobram menys, per regla general. Potser és un entorn professional, però la dedicació del músic mai no està ben retribuïda econòmicament.

Com és l’estat actual dels grups musicals independents a Mallorca. És prou fort el teixit?

Jo ho veig com a indiferència dels diversos col·lectius d’uns cap als altres. És prou difícil compaginar la vida d’una persona amb la dedicació que implica tenir un grup o muntar algun bolo, amb la qual cosa tot funciona en petits cercles als quals de vegades no resulta fàcil accedir. Es junta amb una concepció comercial de molts dels grups i de gran part del públic, capficats més en l’autoafirmació o l’autopromoció i la gestació de material que, tal vegada, en l’interès per la música en general, cosa que fa que et trobis sempre la mateixa gent als concerts, però uns o altres depenent de l’estil, fet que dificulta que es puguin crear noves connexions o considerar-ho teixit. També en conec molts, de músics, que no van als concerts perquè no s’ho poden permetre. És l’espiral de la precarietat. Supòs que és un panorama entenedor perquè Palma és una ciutat sense locals d’assaig municipals ni dignes i on gairebé no hi ha espais per tocar en directe, llevat que siguis la Simfònica. També és important veure la quantitat de grups “independents” que estan disposats a dependre de l’administració, d’ajuts i burocràcia i que avalen la imposició d’aquest model que actua directament en contra de la música i de la majoria dels grups locals.

Presion és el vostre darrer projecte, un grup format juntament amb Dana Sioux (bateria i veu) i vós (baix i veu). En podem escoltar temes com ara ‘Isla del mal’, amb lletres com: “No hay esperanza, en la isla del mal, el cemento nos hunde, producto balear”. Una crítica que qüestiona el consum del territori i el seu model econòmic. És possible viure dignament sense destrossar allò que estimam?

És possible, però tal vegada no com a éssers humans, ni tan sols crec que ho mereixem. I no és que no tinguem coses bones, les persones i la societat, però diria que dignitat humana és un oxímoron, talment turisme sostenible.

El vostre perfil a les xarxes socials no és d’allò que podríem dir “políticament correcte”. De fet, l’han censurat un parell de vegades. Quan ens trobam davant una fricció, ens podem escudar darrere la llibertat d’expressió?

Per mi, no serà mai el meu argument. Cada escrit i cada paraula tenen una intenció i una motivació profunda, no una de genèrica com la llibertat de dir coses. Tenc els arguments per respondre a qualsevol ofensa que pugui cometre, ja que consider que el respecte és una cosa que un es guanya i que riure és un dret. Aprofitar internet i les xarxes socials per posar en relleu aspectes de la nostra societat ho consider una necessitat i en gaudesc tant com la música. D’altra banda, revestir de lluita per la llibertat d’expressió la que no és més que contra l’estupidesa em sembla un fracàs intel·lectual, una altra batalla contra la correcció política perduda.

Com ha estat fins ara la vostra experiència amb la política de subvencions? Es pot ser independent i a la vegada haver de viure lligat al sistema?

En un primer punt, va ser molt important descobrir la possibilitat que tenen les persones per establir relacions amb les institucions i dur endavant projectes necessaris per a la ciutadania i la ciutat que l’administració és incapaç de concebre. En una segona fase, integrat en les dinàmiques i formant part dels “habituals”, em vaig adonar que sempre érem els mateixos; això em va fer pensar en el fet que alguna cosa fallava. Analitzant la situació, vaig entendre que les polítiques de subvencions el que creaven eren barreres amb el sector de la ciutadania que no era hàbil burocràticament, que no podia assumir certes càrregues o que considerava suficientment important la feina que desenvolupava com per tudar el temps durant mesos perquè et donin una part de les despeses un any després de l’activitat. Això ha esdevingut en una perversió absoluta de l’associacionisme, que ha fet que molts es convertissin en petits grups d’interessos particulars, al marge (en contra, fins i tot) de l’interès general, i de carambola dels interlocutors a sou d’un fals procés participatiu. Amb els mecanismes actuals crec que no és possible ser independent.

Els darrers esdeveniments en l’àrea de cultura ens mostren que aquest diàleg amb la institució i el sector cultural ha estat gairebé impossible. Sembla que ja no sigui només una qüestió d’ideologies. Ens trobam davant el desencís, políticament parlant?

En primer lloc, assenyalaria el punt de la ideologia. Pens que hi ha una confusió; la ideologia no la dicta el discurs d’un polític, la dicten els seus actes. El Govern i l’Ajuntament que tenim, per mi, no són d’esquerres, per molt que ho diguin; són neoliberals, com el PP. Per tant, sí que és un tema d’ideologia, i no només dels polítics, sinó del poble que l’ha assimilat. Al marge de la seva legitimitat per creure el que considerin, el desencís ha esdevingut quan les accions i inaccions polítiques en aquests dos anys han xocat amb les paraules, promeses i compromisos dels polítics que avui dia governen. Quant a la gent a la qual es va cridar al vot i a la proposta d’idees, se’ls han tancat les portes i se’ls han titllat d’enemics i s’han creat llistes negres. Un fracàs polític i humà perfectament comparable al de Bauzá, només que d’ell no s’esperava res més.

Parlam de cultura comuna per parlar d’aquells espais o manifestacions culturals que es produeixen i gestionen de manera comunitària. Hem anat abandonant els ciutadans aquests espais? I l’espai públic?

Els polítics són ciutadans que s’han apropiat de l’espai públic, consider que a la resta ens treuen a poc a poc. Mira els parcs, tanquen a una hora determinada. Què és això? Abans podies passar el vespre al parc de la Quarantena, si et feia ganes. Ara no et pots prendre res al carrer, però en canvi vas passejant i és ple de terrasses amb gent que beu, perquè paguen per ocupar l’espai públic: tot té un preu. I això amb l’objectiu de reduir l’espai del comú marginant-lo al marc que té un menor impacte i conseqüències, l’espai privat. Ara mateix, a Palma, tenim centres i espais de creació que operen totalment al marge de l’administració amb pressupostos ridículs. L’impacte que té la feina per mantenir espais privats és l’estratègia per restar capacitat d’acció a aquests col·lectius, sense els quals no es pot ni començar a pensar en cultura a ciutat.

Encara que no sou docent, heu treballat amb infants fent tallers experimentals com el “circuit bending”. Què us va semblar acostar-vos a l’educació?

Ja he tingut diverses experiències i és motivador poder enfrontar-se als reptes que veia que havien de superar els meus professors. Si alguna lliçó vaig aprendre de l’escola, va ser que aquelles classes formen part del teu temps, que han de ser espais vius, emocionants, sorprenents i estimulants. Intent que siguin moments que els alumnes s’enduen a dins, sigui en el camp musical o en l’humà, i que els recordin o els generin preguntes.

Les noves lleis educatives van relegar la música a la darrera posició de la llista del conjunt de totes les assignatures passaren a ser l’optativa amb menys suport. No creis que l’educació musical també és un dret fonamental?

Jo crec que sempre ha estat la darrera. El que es fa en educació musical és un desastre. Si s’hi hagués fet una bona feina, el que ara mateix estaria passant seria espectacular. S’hi fa una feina bastant mediocre perquè hi ha una idea de la música i de l’art en la qual el que importa és ser millor, cada pic millor del que ets, i això el que genera és frustració. En lloc d’entendre-ho com un joc i una forma d’expressió a través de la qual et pots descobrir i en què el procés i l’experiència és l’important: per a un serà la música, per a un altre la pintura i per a un altre la costura. Per això no pens que hagi de ser universal, no tothom té les mateixes habilitats o inquietuds; l’important seria tenir un sistema educatiu que reconegués cap on van les persones i els donàs suport. La realitat és Ricky Martin amb 8.000 persones, quatre grups locals amb 50-100.

Per acabar... imaginau-vos per un moment la situació: us trien a dit per ocupar un càrrec públic i no podeu dir-hi que no; és el pitjor malson que podríeu tenir?

Seria un privilegi i una gran il·lusió, no tant per ser jo l’elegit, sinó perquè significaria un canvi important de mentalitat dels que trien. Però estic tranquil, la meva activitat a les xarxes socials i una trajectòria sospitosa fent projectes de caràcter cultural sense ser funcionari, no formar part de cap associació o col·lectiu, ni estar adscrit a un partit polític fan que això sigui impossible. Llàstima dels selfies.

stats