Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

50 anys del cas Profumo, el gran escàndol polític i sexual de la Guerra Freda

El triangle protagonista el conformaven un ministre conservador britànic, una jove prostituta i un agregat naval soviètic. La National Portrait Gallery de Londres en fa una exposició

E l 5 de juny de 1963, el llavors ministre de la Guerra anglès, John Profumo, presentava la seva dimissió en revelar-se que havia compartit una prostituta, Christine Keeler, amb Yevgeny 'Eugene' Ivanov, un destacat agregat naval de l'ambaixada soviètica a Londres. Avergonyit i desprestigiat, John Dennis 'Jack' Profumo (1915-2006) se n'anava del govern de Harold MacMillan després d'haver estat sotmès a l'escrutini de la premsa, que va revelar amb tota mena de detalls la relació del ministre, especialment perquè contenia els millors ingredients: sexe , aristocràcia, prostitució, drama i espionatge.

Eren temps d'una gran activitat d'espionatge entre el Regne Unit i la Unió Soviètica, de manera que la relació sexual del ministre, de 48 anys, amb Keeler, de 19, va despertar les alarmes del Govern sobre l'amenaça a la seguretat nacional . Tot i que l'embolic sexual amb prou feines va durar unes setmanes, les connotacions polítiques i les persones amb les quals Keeler es relacionava van acabar amb la carrera política de Profumo, fins llavors una les 'estrelles' en ascens del Partit Conservador.


De les festes aristocràtiques a la Cambra dels Comuns

Profumo havia conegut Keeler el 1961 a Cliveden, la luxosa mansió del vescomte Astor als afores de Londres, a través de l'artista Stephen Ward, conegut per organitzar festes sexuals entre l'aristocràcia. En veure Keeler sortir de la piscina en una jornada calorosa del  juliol de 1961, el polític conservador d'origen aristocràtic va quedar enlluernat per la bellesa de la jove. Casat amb l'actriu Valerie Hobson, Profumo va sucumbir als encants de Keeler, que freqüentava homes amb negocis tèrbols i era amiga precisament de Ward, processat per viure d'ingressos immorals i que es va suïcidar abans que acabés el judici.

Va ser a principis del 1963 quan va saltar l'escàndol, arran d'un incident violent protagonitzat per dos homes amb els quals Keeler estava relacionada, cosa que va portar la premsa a investigar el cas i a observar l'abast dels contactes de la jove. D urant setmanes, la premsa va publicar els detalls de la relació del ministre amb la jove, fins al punt que l'escàndol va posar en dificultats el govern de Harold MacMillan (1957-1963).

En una compareixença a la Cambra dels Comuns el març del 1963, Profumo va arribar a dir als diputats que no hi havia res inadequat en la seva relació amb Keeler, ja que sempre l'havia vist en termes amistosos i mai a soles. No obstant això, en un país en què la mentida d'un polític davant del Parlament es paga car, Profumo es va veure obligat a dimitir en saber-se que no era veritat.


Rehabilitació moral i reconstrucció històrica

Al cap d'uns dies de la seva dimissió, John Profumo es va presentar al centre d'ajuda a persones sense llar Toynbee Hall, a l'est de la capital britànica, i va demanar rentar els plats. Hi v a treballar durant anys per donar suport a diversos programes socials, cosa que li va valer el 1975 la condecoració de Comandant de l'Imperi Britànic. Keeler va escriure després la seva biografia.

Amb motiu dels 50 anys d'aquell escàndol, la National Portrait Gallery de Londres exposa des de l'abril i fins al setembre fotos i gravats dels protagonistes del cas, analitza el paper dels mitjans i com l'escàndol va ser reinterpretat pel 'pop art' als films 'The Keeler Affair' (1963) i 'Scandal' (1989). Titulada 'Escàndol del 63: el cinquantè aniversari del cas Profumo', la mostra exposa, entre d'altres, un gravat de l'emblemàtica foto que Lewis Morley va fer de Keeler nua i asseguda en una cadira.