MÚSICA
Cultura 12/11/2016

Joana Gomila: “Folk Souvenir' és un 'collage' de sons i melodies sentides”

Músic, cantant i ‘performer’

Margalida Mateu
4 min
Joana Gomila: “Folk Souvenir’ és un ‘collage’ de melodies 
 I sons sentits”

PalmaJoana Gomila (Manacor, 1982) aprèn a cantar amb la seva padrina i comença a tocar la guitarra quan té tretze anys. El 2014 es gradua en cant jazz al Conservatori Superior del Liceu i al Souza Lima. Actualment forma part de l’equip d’Hotel Iocandi i treballa amb Andrés Lima i Aitana Sáncez-Gijón en l’espectacle Medea. També lidera el seu propi quintet, Joana Gomila Folk Souvenir. Divendres va presentar el seu darrer treball, Folk Souvenir (Bubota Discos), al teatre Mar i Terra de Palma, dins la programació del cicle Palma Folk. I avui l’estrenarà al Teatre de Manacor a les 19 h. Amb aquest projecte, més personal, Gomila explora els ecos i les ressonàncies de la música popular de Mallorca cantant tonades i teixint sonoritats properes a la psicodèlia, al jazz i a la música improvisada.

Per què aquest disc?

Part de tot això va començar ara fa quatre anys quan, a proposta de la Casa Museu Pare Ginard de Sant Joan, em varen oferir de cantar part del cançoner popular de Mallorca. En aquest projecte, també hi vaig introduir la performança i feia reflexionar sobre quin lloc ocupen les cançons tradicionals, sobretot després que començassin a sonar per la ràdio, a partir dels anys trenta i quaranta, altres temes que varen fer que es deixàs de cantar a foravila. Després d’aquella primera aproximació i dels estudis que he anat fent aquests darrers anys, trob que ha arribat el moment en què estic satisfeta i tenc ganes de compartir aquesta música tradicional, també gràcies a la troballa dels cinc músics que m’acompanyen en aquest projecte de Folk Souvenir.

El Folk és un souvenir?

Ha, ha, ha [riu]. Bona cosa, no m’ho havia plantejat així. De fet, vaig escollir aquestes dues paraules pel significat etimològic. ‘Folk’ significa ‘poble’ i ‘souvenir’, en francès, vol dir ‘record’, com un regal. És en aquest sentit literal que he confeccionat el collage de sons que és aquest nou disc. Hem donat una altra dimensió a les cançons, mesclant samples, retalls de demos d’altres projectes, etc. Un collage de música que volem compartir amb el públic. Maria Bartrons s’ha encarregat, de fet, d’elaborar el collage plàstic del disc; és una amiga que vaig retrobar a les xarxes socials i vaig descobrir que estava fent un projecte que em va interessar molt: cada dia de l’any feia un collage, fins a 365. Aquests també donen sentit al disc, com ho fa el disseny de Joan Garau, que l’ha acabat de rematar.

Per què aquestes nou cançons?

Són aquestes, però ben bé podrien haver estat unes altres. Sent cada dia que podria afegir noves cançons al repertori, la música desperta com si alguna cosa et ressonàs per dins, és el que em passa amb aquests temes. N’hi ha una, però, que per mi té un sentit molt especial: Ningú té acte de vida, ja que un dia Pere Capellà [fill de Llorenç Capellà] em va enviar un arxiu del repertori del seu padrí, Pere Capellà; es tractava d’una partitura amb lletra i em va dir que li agradaria saber com sonava allò que havia escrit el seu padrí; la vaig interpretar i vaig al·lucinar per com de preciosa és aquesta cançó. Aquesta és diferent de la resta de repertori del disc, perquè té un sentit diferent i, en lloc d’anar a cercar-la, m’ha vingut a mi. I, per altra banda, he triat una sèrie de cançons que he considerat populars i m’han arribat.

Però què enteneu per música popular?

És una de les coses sobre les quals es reflexiona en aquest disc. Antònia Font és música popular? Sí, és per aquest motiu que posam un dels seus temes al disc: La cançó dels desbarats, que ens va ser molt avinent en aquest treball discogràfic. Antònia Font és popular com ho és una sonada de ximbomba. Llavors trobam les cançons tradicionals, les tonades de camp, per exemple, que hem transformat i les sentim en aquest nou treball.

De qui us heu fet acompanyar en aquest disc?

En aquest nou disc m’he ajuntat amb Arnau Obiols, Santi Careta, Àlex Reviriego i Laia Vallès, cinc ànimes germanes -cadascuna amb la seva trajectòria-, per tal de reformular el cançoner popular mallorquí. Ells sonen instruments no tradicionals, com el contrabaix, la bateria, el teclat, la guitarra elèctrica, i jo a la veu. He tingut la necessitat de compartir amb aquests músics -que no són de l’illa- el lloc d’on jo he après tot això.

Com ha estat el procés creatiu d’aquest disc, el sistema per construir-lo?

Perquè els companys visquessin l’essència d’aquesta música, ara fa un any vàrem venir a Mallorca a fer-hi una estada de tres dies per a la preparació i l’enregistrament del disc. Durant un dia, hi convidàrem persones influents de la música tradicional mallorquina com Miquela Lladó, l’agrupació folklòrica Sa Torre, Tramudança, Madò Margalida, Maribel, Mateu Xurí, Tiu, entre d’altres, a un dinar que es va allargar: hi sonàrem, cantàrem i ballàrem. L’assaig de després ja no va ser el mateix. El procés creatiu obert crea unes altres sinergies com el moment màgic que vàrem viure aquell dia.

Aquest concert és inclòs dins la programació del cicle Palma Folk, que ha tingut lloc durant tota aquesta setmana. Quina és la vostra dosi de folk?

El concepte de folk és molt ampli. Nosaltres no tenim res a veure amb la música folk americana, per exemple, però la relació en l’àmbit de repertori que elaboram i de la manera com el feim és folk, és a dir, del poble, encara que els instruments i arranjaments no siguin tradicionals. Hem mostrat algunes cançons del disc al showcase de la Fira B! i també a la fira de la Mediterrània de Manresa. D’altra banda, aquest divendres en vàrem fer la presentació oficial a Palma i avui jugaré a casa, a Manacor.

stats