“Joan Ponç és el Quixot de la pintura”
La Pedrera acull la retrospectiva ‘Diàbolo’, que reivindica la figura del cofundador de Dau al Set
Barcelona“Joan Ponç ha sigut un pintor menystingut”, considera Marga Viza, responsable de la Fundació Catalunya La Pedrera, on avui s’inaugura l’exposició Joan Ponç. Diàbolo, una retrospectiva que, segons Viza, el país “devia” al pintor. Joan Ponç (1928-1984) va modernitzar les primeres avantguardes de la postguerra espanyola i va ser un dels membres fundadors de Dau al Set, el grup d’artistes d’avantguarda catalana creat al voltant de la revista homònima i que incloïa el poeta Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats.
Curiosament aquesta exposició, que es podrà veure des d’avui fins al 4 de febrer a la Pedrera, pretén reinterpretar Ponç en la seva individualitat. “Volíem llegir d’una altra manera Joan Ponç, més enllà de Dau al Set”, explica la comissària de l’exposició, Pilar Parcerisas, per a qui Ponç és “el Quixot de la pintura”. La retrospectiva s’inicia amb la “recerca de si mateix” durant els anys 40, els de la “postguerra grisa”. Parcerisas, autora del llibre Ponç abans de Ponç, assegura que el nom de l’exposició ha generat certa controvèrsia pel caràcter “sacríleg”, però que respon a un joc verbal entre el malabar i un poema escrit per Brossa a la dècada dels 40.
Joan Ponç. Diàbolo recull al voltant de 150 peces, ordenades cronològicament i dividides en suites o temes. Algunes d’aquestes obres no s’han exhibit al públic en més de tres dècades, d’altres mostren el vessant il·lustrador de Ponç acompanyant les paraules de Brossa, Foix i Goytisolo. Fins i tot hi ha una peça inèdita, La gran pastoral. Homenatge a Joan Miró, que durant anys havia estat al menjador d’una casa privada i que va acabar en mans de Joan Brossa.
És per això que se la considera l’exhibició de Ponç més important fins ara. “La retrospectiva ens ha servit per localitzar el cos de la seva obra”, explica Parcerisas, que ha comptat amb la cessió d’obres de fins a 44 col·leccionistes, entre galeries, prestadors privats, el Macba, la Fundació Sunyol, la Fundació J.V. Foix i la família del pintor, entre d’altres.
Joan Ponç. Diàbolo inclou també una peça audiovisual realitzada per a l’ocasió, amb dotze persones de l’entorn personal de Ponç, en què expliquen anècdotes i analitzen la seva obra.
L’exposició és una invitació al “món inquietant i suggerent” del pintor barceloní. En un moment en què les tendències plàstiques retrataven “dones amb gerres”, Ponç va endinsar-se en el “fons de l’ésser”, assenyala la comissària, la qual cosa suposa “cert heroisme”. La màgia, la mística, la metafísica -en un sentit filosòfic-, la foscor i el deliri eren alguns dels eixos que vertebren l’obra de Ponç, que solia pintar de nit. La seva pintura automàtica -ell mateix confessava que pintava d’una manera intuïtiva sense intel·lectualitzar-ne la realitat- el connecta al surrealisme.
La llum de l’ésser
L’exposició, dividida a través de temps que responen a blocs temàtics molt concrets, s’inicia l’any 1946 amb l’àmbit dels Presagis, deliris i al·lucinacions, en què s’abraça al surrealisme més visceral. Amb Oracles queda palesa la manera de treballar de Ponç, sempre “de l’interior a l’exterior”, recorda Pilar Parcerisas. “La llum prové de l’ésser”, afegeix la comissària.
Les Il·luminacions metafísifiques responen a la dècada que va passar al Brasil -després de la dissolució de Dau al Set-, on Ponç va fundar una escola d’art, moment en el qual va produir per guanyar-se la vida, “i va destruir posteriorment bona part d’aquesta obra”, explica Parcerisas. Són anys en què la tortura és un element recurrent en els seus quadres.
Més endavant, a Geometries de l’ésser, Ponç afronta la seva pròpia decadència, agreujada per la diabetis i el trasplantament fallit d’un ronyó. Autoretrats, ulls en blanc i la foscor són alguns dels trets d’aquesta era, en què l’artista barceloní va recuperar els grans gèneres de la pintura. “Ponç solia dir que tan sols dins la mort som eterns, i ell s’ha convertit en etern dins la pintura”, explica Parcerisas.
Quinze anys després de l’última exposició dedicada a Ponç, Parcerisas creu que és el moment de reivindicar la figura de l’artista barceloní. “La societat catalana no va donar suport als seus monstres i diables”, sentencia. Després de Dau al Set, alguns dels membres van evolucionar cap a altres indrets, com Cuixart amb l’informalisme o Tàpies, que volia “oblidar” aquella època. En canvi, “Ponç sempre serà Ponç”, fidel al seu univers oníric, fora de tots els cànons estètics.
