Joan Ollé s’endinsa en els perillosos baixos fons de Koltès
BarcelonaCom un ratpenat atret per la foscor. Com un nen petit que desmunta una joguina per entendre el mecanisme que la fa funcionar. Els personatges de Bernard-Marie Koltès s’endinsen en els baixos fons motivats per una pulsió inexplicable, per un imant que els arrossega cap a un misteri obscur. Així és com apareix el Client en un lloc de la perifèria, allà on la ciutat perd el nom, a altes hores de la nit, buscant alguna cosa potser sense saber ben bé què. Al davant hi té el Dealer. No es parla de drogues, no s’anomena el sexe. “Si ets aquí és que necessites alguna cosa i jo te la puc oferir”, planteja Joan Ollé per presentar el dilema. Així comença la negociació i el combat dialèctic entre dos éssers de la nit a En la solitud dels camps de cotó.
Joan Ollé dirigeix per primera vegada -al Teatre Nacional del 19 de gener al 19 de febrer- un text de Bernard-Marie Koltès que feia anys que tenia a la rebotiga. És una obra escrita el 1985, quan el dramaturg francès ja estava sentenciat per la mort (la sida se l’enduria el 1989 amb 41 anys) i que va suposar el seu llançament internacional. Com altres títols posteriors -com el Roberto Zucco que es va poder veure al Romea el 2013-, En la solitud dels camps de cotó està travessada per l’impuls i el desassossec de la mort. “Perill i desig són les dues paraules clau”, apunta Ollé.
Un autor cabdal
“L’avantguarda de Koltès reposa en la tradició i el passat per distorsionar-los”, diu el director. Cita en primer lloc els mestres francesos Racine, Marivaux i Claudel, i tot seguit traça una altra línia temàtica on hi hauria des del teatre sota la sorra de Lorca, passant per Genet i seguint per Pasolini. “Té una curiosa afinitat per escriptors homosexuals, escriptors diferents de la resta que s’han de refugiar en una petita foscor per donar llum a la seva obra”, afirma Ollé.
Aquesta dicotomia entre llum i foscor és la que també viu el Client d’En la solitud dels camps de cotó, interpretat per Ivan Benet. L’home que arriba de la llum, del món de la llei i l’ordre, “no reconeix que té una necessitat”, explica Ollé, perquè no considera que el carrer, el terreny de la lluita, dels gossos i el perill, sigui també el seu lloc. El venedor, en canvi, que “ve d’una ètnia, una família, un món més antic i savi que el de l’home occidental”, diu el director, li sap llegir als ulls els desitjos i les pors. En el primer muntatge, Koltès va imaginar un Dealer negre. Després a Patrice Chéreau, el gran director de Koltès, li va semblar que era adjectivar massa i empetitir el muntatge, i ell mateix li va donar vida. En la versió d’Ollé ho fa un actor més gran, Andreu Benito. I els camps de cotó del títol -un carreró potser dels molls de Nova York, ja que l’obra s’inspira en una situació real que li va passar a Koltès allà- es converteixen a l’escenari del Nacional en una plataforma metàl·lica que es balanceja cap a una banda o una altra. “Potser el desig que té el client el satisfà la paraula, el plaer de discutir”, apunta Ivan Benet.
