Publicitat
Publicitat

JOAN AS POLICE WOMAN SALA APOLO 9 DE MARÇ

La cantautora nord-americana es confirma com un valor a tenir molt en compte

Joan As Police Woman sedueix el seu públic a l'Apolo

A la sortida del concert, entre els que comentaven la jugada hi havia els que hi havien trobat a faltar "algun instrument més", referint-se segurament a l'absència de baix elèctric durant tota l'actuació i a la poca presència de la guitarra en la majoria de temes. Una altra frase que es va sentir va ser "massa teclats", però segurament totes aquestes apreciacions es referien més aviat al desig de veure una Joan Wasser més rockera que no pas a una altra cosa. Es tractava d'una part del públic que havia seguit Wasser en els seus dos concerts a Mephisto, "una sala de heavy metal", tal com va dir ella mateixa, encantada d'actuar en un lloc tan bonic com l'Apolo.

I qui ha seguit Wasser des del principi és probable que s'identifiqui amb el vessant més dur o alternatiu del seu repertori. De fet, conserva un cert esperit punk que fa molt interessant el seu registre vocal i del qual encara va fer gala en alguns dels trams més moguts del concert, quan va penjar-se la guitarra al coll.

La resta del xou, però, es va centrar en el repertori del seu últim disc, The deep field (2011), un treball molt basat en el soul que potser encara no tothom ha tingut temps d'assimilar, però que guanya amb unes quantes escoltes. Temes com The magic , segona cançó del nou disc, van sonar fabulosos gràcies a una peculiar formació de bateria, veus i teclats.

Amb Parker Kindred i Tyler Wood com a únics escuders, Wasser va saber reconstruir unes cançons que en disc sonen força més complexes gràcies al fet de saber aprofitar dos teclats Nord. El que alguns van veure com una mancança -qüestió d'expectatives-, en realitat va crear algunes combinacions màgiques. A més, la mà esquerra de Wood va controlar un petit sintetitzador Moog amb el qual va dibuixar unes infeccioses línies de baix; però, esclar, ja se sap que no és el mateix veure algú manipulant un teclat que mantenint una relació molt més física amb l'instrument real.

Wasser, la dona policia, va aparèixer enfundada en una granota de cuir negre i, més enllà de si decidia acariciar el Nord Stage o maltractar la Fender, va seduir amb el seu encant natural. La finor dels teclats i els cors servia de perfecte contrapunt a l'aspror de la seva veu, que evoca escenes o paisatges d'una Amèrica molt menys ensucrada que la de les pel·lícules. Els temes de Wasser no tenen tornades fàcils i duen integrat el dolor inherent a la música negra, malgrat que cantin a la joia de viure. Molt més pròxima a grans veus dels anys 60 i 70 com Janis Joplin o Joni Mitchell que a altres artistes de R&B o pop actuals, Wasser potser no tindrà mai un gran èxit de vendes, però cada cop hi ha més gent que va als seus concerts sense haver-los de recordar la seva relació amb Jeff Buckley, la seva llarga i exquisida llista de col·laboracions o la seva excel·lent formació com a violinista clàssica.