Jaume Ripoll: “Cal preocupar-se perquè cada vegada hi hagi més cinèfils ”

PalmaJaume Ripoll és a punt de tancar la sisena edició en línia de l’Atlántida Film Fest. Ho farà el proper 27 de juliol, un mes durant el qual s’han ofert 45 pel·lícules i 16 documentals que ajuden a pensar Europa, els seus problemes i també els principals reptes. I ho farà millorant les xifres d’espectadors en línia de 2015 i amb uns resultats “més que positius” de la primera edició offline del Festival, que es va dur a terme a Palma entre el 27 de juny i el 3 de juliol. El mallorquí Jaume Ripoll és el director de l’Atlántida Film Fest, ja consolidat com el festival de cine en línia més seguit del món, i ho és com a cofundador i director editorial de Filmin, la plataforma de lloguer digital de pel·lícules, sèries i documentals que en pocs anys s’ha convertit en el portal imprescindible dels cinèfils.

No pocs cinèfils qüestionen les relativament noves maneres de veure les pel·lícules. Què en pensau del fet que, des de Filmin, com a plataforma en línia, serviu cine a tota mena de dispositius digitals?

M’enerva que es demonitzin els nous formats de visualització de pel·lícules. Aquí es reparteixen massa carnets de cinèfils i, en canvi, hi ha poca o molt poca preocupació per fer nous públics. Els amants i entesos en cine actuals sembla que s’han oblidat com es varen fer cinèfils ells, com ens hi hem fet tots nosaltres. Quines eren les condicions fa 20 anys? Un accés limitadíssim a les pel·lícules que no fossin de grans produccions, gairebé nul·les oportunitats de veure versions originals, pràcticament res de cine d’autor, quatre sèries de televisió, les que volia passar la cadena, etc. Si nosaltres ens férem cinèfils així, que no es critiquin les condicions de visualització d’avui, que del que ens hem de preocupar és que cada vegada hi hagi més cinèfils.

Com es divideixen ara mateix els espectadors i com ha afectat a les sales de cine la irrupció de la visualització per internet?

Els espectadors són molt diversos, i jo no som dels que diuen que un públic anul·la a l’altre. Els públics sempre sumen. Hi ha, per descomptat, un espectador clàssic, que allò que li agrada és veure cine a una sala amb totes les condicions que això ofereix. També és cert que l’hàbit d’anar al cine ha canviat: ara s’hi va a veure una pel·lícula concreta, no es tria a la porta una de les pel·lis que hi tenen en cartellera. A banda d’això, hi ha un nou espectador que ho simultaneja tot, segons quina pel·lícula la veu a la sala de cine i també tria a casa allò que vol veure des de dispositius diversos: la televisió amb internet, l’ordinador, la tauleta o el mòbil. Així que tan cinèfil pot ser un assidu a la filmoteca, com el que cerca DVD, com el que fa servir plataformes digitals com Filmin.

A Filmin deveu tenir dades sobre els formats de visualització.

Això està en un moment de gran canvi i, a més, de canvi bastant accelerat. Ara per ara, els usuaris de Filmin, en un 60% veuen les pel·lícules a través de l’ordinador, però és precisament això el que més està canviant en favor d’un creixement de l’ smart TV, que ara està en un 20% dels usuaris però que en pocs mesos es posarà en el 40%. Pel que fa a la resta de dispositius, ara mateix un 15% veu les pel·lis a través de tauleta i un 5% a través del mòbil.

Internet ens ha canviat la vida, ha canviat el cine i els espectadors.

Jo sempre dic que internet és aquí per quedar. Ja no ens val el condicional de si féssim allò o allò altre. En el condicional tothom hi perd. I sí, ens ho ha canviat tot i com a espectadors de cine d’aquí no res el 4G estarà assentat per tot i amb unes condicions més que idònies per poder gaudir de tota mena de plataformes de projecció. A més, hem de tenir en compte que fins fa no res internet eren pàgines web, ens connectàvem a Internet -“vaig a connectar-me”-, dèiem. Ara ja no ens hi connectam, estam sempre connectats i anam botant d’un lloc a l’altre, del banc, al cine, al supermercat, a la llibreria, a les notícies o a la predicció del temps, per posar només alguns exemples.

Quin paper està jugant internet en la indústria audiovisual?

Aquesta és la pregunta que ens feim sovint i en tenim les respostes actuals. En el cinema o en el món audiovisual està influint de manera clara en els quatre principals estaments. En la producció, donat que el micromecenatge ja és una realitat per al finançament que fa possible dur endavant molts de projectes audiovisuals. En la creació, tenim pel·lícules com Tangerine, un dels films més celebrats al Sundance de l’any passat fou rodat amb un Iphone 5. Un altre exemple, La casa muda fou la primera pel·li de terror enregistrada en una sola presa i en pla seqüència i pla de fotografies fetes per una Canon. I això no s’atura, cada vegada s’exploren més possibilitats i en sorgeixen de noves per a la creació de pel·lícules.

També ha afectat, òbviament, a la distribució i a l’exhibició.

És clar, per a la distribució han sorgit nombroses plataformes, ben diverses unes de les altres. Tenim, per exemple, Filmin, que té una singularitat en la selecció de les pel·lícules i els documentals, a més de les propostes temàtiques que contribueixen a pensar i aprofundir en temes d’actualitat, com ara mateix el tema de Turquia. Però a la vegada també hi ha Youtube, on qualsevol pot penjar o veure allò que altres hi pengen. Pel que fa a l’exhibició, ja hem parlat dels canals que hi ha i cada vegada seran més. A més, això ha tingut uns efectes clars: abundància de creadors i d’obres. Mai s’havien fet tantes pel·lis com ara.

En canvi es diu que és molt difícil produir una nova pel·li avui.

El cine també s’ha polaritzat: hi ha grans produccions amb pressupostos que es xifren en milions de dòlars o d’euros, però també hi ha pel·lícules autofinançades. Són els dos extrems, mentre el del mig cau.

Quin diagnòstic faríeu de la situació del cine i de l’audiovisual a Balears?

Que en els darrers dos anys a Baleras només s’hagi fet una pel·lícula de ficció, la de Marga Melià, és l’evidència que tenim un greu problema. Jo visc a Barcelona i no estic aquí per donar lliçons de res. Així i tot, seria necessari atacar els quatre elements dels que parlàvem: l’educació sobretot, el cine ha d’entrar a les aules amb un menú diferent al que se sol posar als infants. A França, als 12 anys, veuen Temps moderns o Ser o no ser. Hi ha un tant per cent dels alumnes que s’hi avorreixen, però altres s’hi enganxen. Hauríem de perdre la por que els nins vegin coses diferents a Buscando a Nemo.

Tindrem segona edició de l’Atlántida Film Fest offline a Palma?

La intenció és que l’any que ve es torni a fer aquí. Ha tingut una gran resposta. Ara mateix estam en converses per poder-lo mantenir aquí, fer-lo crèixer i despertar més interès social i del sector educatiu.