Publicitat
Publicitat

Italo Calvino, ciència i ficcions

Imaginem que som testimonis privilegiats dels primers moments de l'univers, de quan en aquest només hi havia "un gruix general de senyals sobreposats i aglutinats que ocupaven tot el volum de l'espai"; imaginem quan tots -i qui eren aquests tots ?- vivien encara en un punt, abans del temps, "premuts com sardines", ¡i ja es parlava d'immigrants!; imaginem que podem presenciar el moment en què van néixer els colors, "aquells prats verd pèsol en què estaven brotant les primeres roselles escarlata, aquells camps groc canari que estriaven els turons rogencs davallant vers un mar ple de centelleigs turquesa"; imaginem un temps en què els nens jugaven fent rodolar àtoms d'hidrogen; imaginem una època tan pretèrita que encara no hi havia res que pogués fer preveure res, en què encara hi havia obertes tantes possibilitats que podies apostar que tot podia passar.

Naturalment, en sentit estricte, no hi havia ningú que pogués presenciar tots aquest fenòmens, però gràcies a la màgia i a la imaginació d'Italo Calvino podem viure, ara en català, tots aquests instants estel·lars de la ciència i molt més. Calvino va publicar Les cosmicòmiques el 1965, i, en paraules seves, la intenció que tenia era servir-se "de les dades científiques per traslladar el que és quotidià als confins més extrems de la nostra experiència". Amb aquesta idea, va decidir desenvolupar fets científics que a la dècada dels seixanta semblaven nous i agosarats en petits relats en què, introduint una inversemblant veu narradora -una veu eminentment humana-, poguéssim compartir aquesta prehistòria de l'univers. Cada relat ve encapçalat per una petita declaració científica, que és la que dóna peu a la història, gairebé totes relatades per un personatge a qui s'anomena "el vell Qfwq", i que, de vegades, assumeix una mena de to omniscient que ens fa pensar, sí, en Ell. Naturalment, la gràcia de les narracions rau en la humanització que es fa dels éssers -per anomenar-los de qualque manera- que habiten aquest no-temps, i que converteixen els textos de vegades en contes de caire neorealista, d'altres enfollidament romàntics - Sense colors -, i de tant en tant n'aconsegueix qualcun de tan sorprenent i rodó com La sang, el mar , en què ens explica que mai hem deixat de ser animals marins, només que el mar per on abans circulàvem, i que era a fora, ara el tenim a dintre, i és la nostra sang.

L'edició que ens presenta ara Edicions 62 en català recull les primeres cosmicòmiques , i les que anirien apareixent posteriorment en els volums Temps zero i Altres històries cosmicòmiques . Tot i que algunes de les que vindrien posteriorment no estan a l'altura de les primeres, juntes formen una obra realment singular i juganera, a l'estil del darrer Calvino, amb una gran semblança -no diré influència- amb Cortázar en més d'un cas -un feedback que es fa especialment palès a La memòria del món -, i amb un humor que, en el camp de la ciència-ficció -tot i que el que fa Calvino no és exactament ciència-ficció-, remet a Stanislav Lem.

Sempre lúcid i divertit, només se li pot retreure que de vegades es deixi portar per certa facilitat verbosa i que caigui en la fàcil metaliteratura a El comte de Montecristo . Però es tracta d'una magnífica iniciació al pensament científic i la literatura d'imaginació, tot en un: ¿què més podem demanar? (I cal recomanar-lo, sens dubte, als alumnes de secundària: a part, sempre fomentarà el seu patriotisme cosmològic.)