Publicitat
Publicitat

PREMI CARLES RIBA

La Irlanda propera a Catalunya de Marcel Riera

"M'agradaria que el lector de Llum d'Irlanda es pregunti si l'illa de la qual parlo no és també la nostra. Parlo d'un país dividit, amb una llengua en perill d'extinció i on els seus habitants viuen en una lluita perpètua per ser ells mateixos", explica Marcel Riera. El poemari amb què ha guanyat el premi Carles Riba és el tercer títol d'una trajectòria que va començar l'any 2006 amb Lluny (Viena) i que va continuar dos anys després amb L'edat del coure , premi Vila de Martorell de poesia, compaginada amb la traducció de poetes com James Fenton, Joseph Brodsky i Philip Larkin, i novel·listes com Rumer Godden.

"Un llibre de poesia es pot fer de tres maneres -aventura l'autor-. Es pot fer com si fos un llibre de narracions (amb un argument i uns personatges), es pot fer aplegant tot el que s'ha fet durant un període determinat i també d'una manera inconscient: anar escrivint fins que un dia un s'adona que en tota aquella gamma de matisos hi ha una taca que predomina, una certa homogeneïtat". Això és el que li va passar a Riera, que en cap moment va creure que estigués escrivint un llibre amb un nucli temàtic concret fins que el color verd d'Irlanda se li va aparèixer. "Aquest llibre és producte de lectures, homenatges i admiracions que tenen una relació amb Irlanda, encara que aquest país no deixi de ser una excusa per reflexionar sobre el que ens passa a nosaltres".

La densitat i el món anglosaxó

Marcel Riera reconeix que el seu llibre és dens: "Cada poema demana un cert esforç". Amb tot, practica una poesia "força narrativa", propera a la tradició anglosaxona. "És la que més m'ha inspirat -admet-. Jo he tingut més afinitat amb Patrick Kavanagh i W.H. Auden que amb Joan Salvat-Papasseit i Màrius Torres. No oblido la meva pròpia tradició, però sóc conscient que ni que tingués deu vides no podria escriure com Josep Carner ni sabria escandir el vers com fa Josep Maria de Sagarra".