Idees per a una ciutat sostenible

PalmaEls arquitectes Joan Cerdà i Roger Tudó -en representació de l’estudi d’arquitectura català H Arquitectes- dialoguen sobre la ciutat sostenible en aquesta nova entrega d’‘Hàbitat urbà’.

Estimat Joan,

Després de donar-hi unes quantes voltes, penso que una primera idea per a una ciutat sostenible podria ser plantejar-se no fer tantes trampes. ‘Per fer trampes’ em refereixo que sovint no som prou conscients que bona part de la nostra activitat urbana està sustentada en l’externalització, en sistemes d’endeutament ficticis, en la utilització de recursos que no són propis del nostre hàbitat més pròxim i en l’enigmàtica desaparició dels nostres residus. Sabem o intuïm que vivim saquejant i destrossant, però, en quedar fora de la nostra realitat quotidiana, ens n’oblidem.

Començar, progressivament, a internalitzar els processos urbans permetria visualitzar, recuperar la consciència de les conseqüències dels nostres actes i ens obligaria a afrontar la gestió dels metabolismes urbans d’una manera molt més eficaç per no morir ofegats en els nostres propis excessos.

Tinc la impressió que només quan les condicions siguin les reals, sense trampes, la sostenibilitat deixarà de ser només un posicionament ètic per esdevenir una necessitat i una oportunitat real de transformació. Aleshores haurem d’abordar de veritat el cicle de l’aigua, la rehabilitació energètica dels edificis, els models productius, la mobilitat urbana o moltes altres fantàstiques oportunitats que amaga la ciutat.

Estimat Roger,

M’agrada la idea que proposes de les trampes. De fet, jo també l’associaria a una manera de viure de cara a l’aparador, on tots ens omplim la boca de sostenibilitat, però que un cop deixam l’embolcall del plàstic al contenidor groc (o el cartró al blau...), ja no hi tornam a pensar més. Vull dir, no pensam ni d’on prové ni on va a parar el plàstic o el cartró. En realitat, encara que la consciència de sostenibilitat de la població ha anat en augment de manera progressiva els darrers temps, sabem de ben cert que hi ha poca gent que sigui “realment sostenible”. Em referesc a gent que sigui plenament conscient dels processos associats a millorar la sostenibilitat (la producció, les emissions, la gestió...). A tots ens agrada presumir de ser sostenibles, però crec que, com bé dius, ens feim trampes jugant al solitari.

Et propòs obrir el ventall de la reflexió assumint que per deixar de ser tramposos i poder construir veritables ciutats sostenibles hem de potenciar dos aspectes essencials dins la nostra societat: l’educació i l’acció política. L’educació és la clau del futur. Ja sé que és un discurs molt recurrent, però estic convençut que és plenament actual. De fet, crec que és etern: una societat, i per tant una ciutat, no serà mai sostenible si els seus usuaris, els presents, però sobretot els futurs, no porten la sostenibilitat gravada com una empremta, que formi part dels seus actes reflexos i formi l’univers dels seus actes habituals i naturals: l’objectiu és aconseguir que els ciutadans no s’hagin d’obligar a ser sostenibles, sinó que no entenguin cap altra manera d’actuar que no sigui ser-ho.

L’altre puntal és l’acció política: és evident que el mantra de la sostenibilitat d’actuar localment i pensar globalment és molt potent i vigent, i que les petites accions desenvolupades pels ciutadans de manera individual o en petites associacions són i seran fonamentals. Però no ens enganem: la iniciativa política és la que té les eines més potents per aconseguir ciutats sostenibles. I per això ho ha de fer de manera decidida, professional i transversal, sent conscient que aquestes són decisions que van més enllà de les ideologies i que són acords universals de futur, millorables però irrenunciables.

Estimat Joan,

Efectivament la política té una capacitat d’acció ambiental magnífica, mal aprofitada i poc prestigiada, però amb un gran potencial.

L’organització col·lectiva que fa funcionar la ciutat té, de ben segur, un enorme camp de millora i, com que belluga enormes pressupostos, la seva optimització podria proporcionar importants estalvis en recursos (ambientals i econòmics) que haurien de ser reinvertits en noves millores necessàries que, ben escollides, col·laborarien a un major estalvi de recursos consolidant a poc a poc una ciutat més viable.

Es podria començar per petites accions senzilles i possibles a partir de revisar amb deteniment i des d’una nova perspectiva més sostenibilista el funcionament dels serveis públics existents fins a trobar-ne, sense cap inversió inicial, una versió millorada.

M’estic referint per exemple a revisar els recorreguts de les línies de transport públic, ajustar els horaris d’enllumenat públic, reduir costos i consums en el reg i manteniment de parcs i jardins, replantejar les polítiques de les tarifes en el subministrament d’aigua, el model de sanejament, optimitzar la recollida de residus urbans...

Algunes d’aquestes accions ja s’han anat introduint d’una manera tímida en alguns municipis, però al meu entendre caldria anar molt més enllà transcendint les polítiques excessivament servicials que només intenten retocar però passant inadvertides, amb el mínims sacrificis polítics i ciutadans.

Necessitem un model més integral i radicalment transformat on la ciutadania se senti interpel·lada pels canvis i on la seva implicació sigui necessària i imprescindible. La coresponsabilitat ajudaria a fer comprendre que finalment hi sortim guanyant, que els beneficis col·lectius poden ser més poderosos que els sacrificis individuals, que la sostenibilitat és l’opció més rendible.

L’estalvi provinent de l’encadenament continuat de petites accions de millora i dels petits sacrificis col·lectius hauria d’invertir-se en altres operacions de millora ambiental més grans, més infraestructurals o estratègiques engegant un procés de millora real i permanent.

Estimat Roger,

Així és. Desplegar un marc d’actuació centrat a obtenir petits i diversos beneficis que sumats permetin abordar qüestions més estructurals i ambicioses que ajudin a modificar de manera més intensa la ciutat és un camí viable i possible, i que generaria una inèrcia elevada que ajudaria al seu èxit.

Tot això implica que les accions que es facin per tal de caminar cap a una ciutat més sostenible es realitzin de manera coordinada i planificada. I això s’hauria de treballar a través de dues escales d’intervenció: una de macro i una de micro, que haurien d’estar connectades, treballant de manera transversal, però incidint en diferents nivells.

La macro seria la destinada a redefinir i plantejar els sistemes i les estructures que ordenen i articulen una ciutat: essencial serà el disseny de nous planejaments urbanístics basats en una idea clara de sostenibilitat on siguin irrenunciables conceptes com el correcte disseny de la mobilitat, apostant de manera seriosa pel transport públic de baixes emissions i castigant la utilització del transport privat (algun exemple d’això l’hem vist recentment en ciutats europees. I molt camí ens queda per recórrer, ja que s’han de vèncer els poders dels lobbies energètics i del transport. Sense anar més lluny, mereixeria una reflexió a part la gestió que s’ha fet a Mallorca de la xarxa de tren, que abans connectava un gran nombre de poblacions de l’illa i que es va desmantellar a favor del transport privat. S’hauria d’aprofitar aquest actiu per tal de convertir-lo en el veritable transport públic de l’illa). Els planejaments urbanístics també haurien d’aprofundir en altres aspectes, com la correcta gestió de la recollida i tractament dels residus (aquí podria fer una broma local sobre la recollida pneumàtica inutilitzada des de l’any 2012 a Palma), el disseny d’una xarxa d’enllumenat públic de baix consum, la implementació de nombroses zones verdes (no només a peu de carrer. Fa poc vàrem poder llegir l’exemple de Copenhaguen, que obliga a partir d’ara els propietaris de nous terrats a disposar de vegetació per tal d’aconseguir reduir les temperatures urbanes i evitar problemes d’inundacions, a més de fer més agradable l’entorn), i la correcta disposició dels diferents usos urbans dins del planejament.

En la micro, les accions serien les que haurien de desenvolupar els usuaris de la ciutat, tant de manera individual com associativa. Petites accions que aplicades al dia a dia permetrien teixir una xarxa de responsabilitat social sostenible, realitzades dins el marc que les actuacions macro anirien definint. A més, aquestes actuacions s’haurien de retroalimentar. En la micro es podrien anar testant noves fórmules i iniciatives que, una vegada comprovades, podrien passar a formar part de les actuacions a desenvolupar a més escala.

Ens queda un apassionant camí.

Estimat Joan,

Tinc la impressió que el gran repte que hauran d’afrontar les ciutats serà precisament el de reformular el seu model de planejament. Les ciutats ja no poden centrar la seva planificació en els grans processos de creixement, prolongant il·limitadament el model dels últims anys, sinó que necessiten créixer des de dins, des de la preexistència, regenerant i transformant la mateixa ciutat, en acció simultània amb el que ja passa, amb el que ja s’ha construït.

El planejament haurà d’entendre que créixer des de dins no vol dir només construir rehabilitant, sinó que també caldrà millorar el comportament del metabolisme urbà, millorar el seu funcionament, revisar tots els fluxos.

Aquesta nova mirada, més sostenibilista, canvia radicalment la manera de planificar passant d’un model basat en una reglamentació que té per objectiu aconseguir fixar una ciutat ordenada, per passar a un nou model més dinàmic i reversible que haurà de prioritzar una ciutat ‘organitzada’.

El model vigent s’ha preocupat molt de regular els límits i l’ordre visual d’allò que s’havia de construir, de la part sòlida que havia de configurar la forma de la ciutat. Per contra, el nou model haurà de partir d’una estructura urbana molt consolidada i aprendre a regular nous paràmetres més fluids, menys visibles però segurament molt més determinants en el comportament real de la ciutat i que probablement transformaran més directament la qualitat de vida dels ciutadans i en garantiran molt més la viabilitat ambiental.