ENTREVISTA
Cultura 24/12/2016

Ian Waelder: "L'art i l'skate sovint van de la mà en l’exploració del territori"

Artista

i
Cristina Ros
4 min
Ian Waelder: “L’art i l’skate sovint van de la mà en l’exploració del territori”

PalmaTé els ulls que desprenen curiositat i il·lusió. La curiositat, encara que no el coneguis, li atribueixes en veure com fixa la mirada, en comprovar com escolta. Ian Waelder va néixer a Madrid, de pare xilè i mare californiana. Viu a Palma quasi de sempre, i els qui segueixen habitualment les propostes artístiques a la ciutat, el recorden de nin mirant les obres de les exposicions amb la mateixa curiositat d’ara, amb els pares o tot sol, preguntant, escoltant i apuntant-se a tallers o a conferències. Ian Waelder té 23 anys. Als 19, quan va prendre la decisió de deixar les feines ocasionals que tenia per dedicar-se exclusivament a l’art, va fer la primera exposició a la galeria L21, amb la qual treballa. De llavors ençà, ha mostrat la seva obra -fotografia, so, objectes o textos- a Madrid, Barcelona, València, Lleida, Palma i Santiago de Xile, i ha participat en residències artístiques a Buenos Aires, Kassel, Sabadell i Lisboa. Aquests dies trobam una peça seva a l’exposició col·lectiva Llenguatge, al nou espai de la galeria L21, al polígon de Son Castelló de Palma.

Heu dit alguna vegada que deixàreu el Batxillerat perquè us motivava més el carrer. A 14 anys, fèieu fotos habitualment i als 19 vàreu fer la primera exposició individual en una galeria. Us trobau amb mancances per no haver seguit els estudis?

Sempre he estat conscient que, amb les decisions que prenia, me l’estava jugant. Vull dir que sé que, quan tingui 35 anys, me’n puc penedir. De moment, no em puc queixar, ni de com m’ha anat ni de la formació que vaig adquirint. Vaig abandonar la formació reglada, cosa que vaig poder fer també perquè tenc una galeria darrere, però no he deixat un sol dia d’estudiar ni de formar-me. La meva manera de fer-ho és envoltar-me d’artistes, llegir molt, veure totes les exposicions que puc, assistir a conferències, a tallers i, sobretot, viatjar sempre que en tenc ocasió. No voldria que se m’interpretàs malament, però la veritat és que allò que m’he estalviat en màsters ho he gastat en viatges per veure art.

Així, de moment, no trobau a faltar l’escola ni la universitat?

Si dic que no vull que se’m malinterpreti és perquè, precisament, en decidir prendre un altre camí, no som la persona millor per valorar el que m’hauria pogut donar acabar el Batxillerat i la universitat. En cap cas vull dir que el meu camí sigui millor que el de qui decideix fer estudis universitaris. Només dic que he trobat una altra manera de continuar la meva formació, que va més amb mi. Jo no era bon estudiant. Sortia de classe i anava a veure, per exemple, una exposició de Fellini al CaixaFòrum. La majoria d’assignatures no m’interessaven, dibuixava en comptes d’escoltar. Això sí, quan un professor ens recomanava veure una exposició, era l’únic que hi anava i, si m’agradava, hi tornava. Amb tot, jo notava que se m’obria un món de coneixement que feia que no tingués sentiment de culpa per no fer allò que s’esperava de mi com a alumne.

I la vostra família, quin paper ha jugat en aquest procés?

He tingut la sort d’estar envoltat de persones creatives i amb un gran interès per l’art. De tota la vida, anar a veure exposicions no ha estat res estrany per mi. Els pares m’introduïren en l’art d’una manera molt natural. Segurament, si m’haguessin obligat a veure art, seria com la platja, que odii. Valor molt el que he tingut, la comprensió que he sentit i que no m’hagin volgut modelar a la seva manera.

Vàreu començar a fer fotos gairebé al mateix temps que us iniciàveu en l’skate. La plaça del MACBA és un dels referents mundials per als skaters. Hi ha qualque punt de trobada entre l’skate i l’art?

La plaça del MACBA és perfecta per patinar, tot i que a mi, que observ el que passa a fora i a dins, em fa gràcia que la immensa majoria dels qui hi patinen ni saben ni volen saber què passa dins el museu. En tot cas, sí que és cert que l’art i l’skate tenen punts en comú. Artistes com Ed Templeton, Matias Faldbakken, Shaun Gladwell i fins i tot Dan Graham s’hi dediquen o han empatitzat amb el món de l’skate. Per mi, l’art i l’skate van de la mà en l’exploració del territori, generen una actitud d’empatia amb el territori. A més, ambdues pràctiques t’obliguen a sintetitzar, a prendre consciència dels materials, a saber caure i aixecar-te, deixen un rastre i també estàs en un constant prova-error.

Algunes de les primeres obres que vàreu exhibir eren fotografies arrugades, una insinuació del moviment propi d’un skater. I de fa un temps també feis servir textos del llibre de Rafaël Zarka, The Forbidden Conjunction: Notes on Skateboarding, per a obres com la que ara mostrau a la galeria L21. Heu trobat en l’skate el camí per a la vostra obra?

Per mi, l’art és un camp de proves, una exploració constant que necessita temps per veure on et durà. Maltractar les fotos era l’expressió d’una intenció que em va servir per anar a altres llocs i explorar-los. Sé que tenc una visió molt egoista de l’art: ho faig per mi mateix.

En començar el 2017, us n’anau a viure a Barcelona. I aquest canvi?

Necessit una escena més motivadora, un context més amable i ampli. A Mallorca, les polítiques culturals fan vergonya aliena. Hi falten ganes, que s’hi aposti i, sobretot, molta professionalitat, que qui pren les decisions tingui coneixement del context local i del de fora.

stats