Imany: “Fer de model no et permet utilitzar el cervell”

BarcelonaFa quatre anys el Festival Mas i Mas va presentar a Barcelona el pop-soul de la cantant francesa Imany, que havia debutat en la música després d’una carrera de model a Nova York. Nascuda a Martigues de pares originaris de les Comores, Imany tornarà a inaugurar amb la seva veu greu i profunda el festival al Palau de la Música divendres (21 h), però aquesta vegada amb les cançons del seu segon disc, The wrong kind of war (2016). Durant aquest temps li han passat moltes coses: ha acumulat una llarga experiència a la carretera (més de 400 concerts en vint països) i fa vint mesos va ser mare.

¿El fet de tenir un fill ha influït d’alguna manera en la teva música o la teva manera de pensar?

M’ha donat molta confiança. Mai m’havia sentit tan bé mentalment i en la meva pell. M’he adonat que aquesta cosa petita m’estima com soc: puc ser lletja i grossa i ell m’estimarà igual. Això és molt poderós i m’ha fet adonar que ja no m’importa tant el que la gent pensi de mi. És un alliberament i a l’escenari m’hi sento molt millor. Abans em crucificava a mi mateixa si m’equivocava, però ara entenc que soc humana, que intento fer-ho tan bé com puc i que no passa res.

Quins sentiments han inspirat el nou disc?

Al disc volia escriure més sobre el món que no sobre mi mateixa, fins i tot quan parlo de relacions de parella. Tot i que utilitzo el meu dolor i els meus sentiments com a eina per escriure, he fet més feina d’observació i he escrit històries d’altres persones.

El so del disc és més ampul·lós. Quin tipus d’emoció volies evocar amb aquesta instrumentació?

Després dels 400 concerts de la primera gira volia un so més de directe. Volia que sonés com un concert i que tingués elements de la música que m’agrada: pop, rock, hip-hop... de manera que ho vaig ajuntar tot. No sé si ho he aconseguit, però és cap on vam decidir dirigir-nos.

A Silver lining (clap your hands) cantes repetidament “piqueu de mans”. ¿Dones importància a la participació del públic?

Sí, m’encanta. Els faig picar de mans, fins i tot els he fet ballar. I en aquesta gira els faig cantar molt més. Hi ha alguna cosa d’espiritual en el fet de trobar-te amb gent que no coneixes i fer junts una cosa tan personal com cantar. És meravellós.

També has fet una gira acústica, tu sola, amb una guitarra. Com va ser l’experiència?

És molt diferent que voltar amb banda, esclar, perquè no et pots amagar enlloc. Se sent tot, perquè només ets tu i el públic, i l’única manera de fer-ho és ser completament honesta i sincera amb la gent. No has de fingir alegria si estàs cansada, has de fer segons el teu estat d’ànim i veure què passa, perquè sempre passa alguna cosa.

Ets francesa. Com és que cantes en anglès?

Soc autodidacta. I quan vaig començar a aprendre música i a fer cançons era als Estats Units, on escoltava Tracy Chapman, Bob Dylan, Billie Holiday, Nina Simone... I volia saber com ho feien, com escrivien les seves cançons. Vaig viure-hi vuit anys i quan ets tant de temps en un altre país arriba un moment en què gairebé oblides la teva llengua. I, per ser del tot honesta, sempre he volgut viatjar amb la meva música. Vaig pensar que l’anglès era la millor manera de fer-ho, i des d’aleshores he viatjat molt.

Parles de l’època en què feies de model a Nova York. Trobes a faltar alguna cosa de la feina de model?

Gens ni mica. Era una cosa molt avorrida, mai em va agradar. És una feina que no et permet utilitzar el cervell i no crec que ajudi la societat, només ajudes empreses molt riques a ser encara més riques. Tampoc ajudes les dones a sentir-se millor amb elles mateixes, perquè als 17 o 18 anys tens una talla molt petita i participes en la normalització de la idea que totes les dones han de ser primes. És una feina inútil i mai tornaria a fer-la. De totes maneres, li estic agraïda, perquè sense aquesta feina no hauria viscut a Nova York i ara no seria cantant.

Expliques que Imany vol dir fe en suahili i en àrab. En què tens fe?

Tinc fe en moltes coses, malgrat la deriva del món. Tinc la sort de viatjar i de conèixer milers de persones de diferents països. Quan pujo a l’escenari davant de gent de Lituània, França, Espanya o el Canadà m’adono que reacciona i s’emociona pels mateixos motius. Hi ha moltes coses que semblen dividir-nos, però al final tots som iguals. Tinc fe que algun dia la humanitat s’aixecarà i ho farà millor. Tinc fe en el meu fill, crec en el futur del seu món i dels altres nens, tinc fe en mi mateixa i crec que si treballes durament, arribaràs a algun resultat, segur.