"Ecos" del franquisme que encara ressonen després d'un silenci que no és resignat

BarcelonaAlbert Pelfort va passar un any i mig a la presó de Còrdova i dues temporades a la Model. Era militant del PSUC, ajudava els maquis. No va ser jutjat mai però va estar en llibertat condicional fins a la llei d'amnistia del 1977. Sense cap causa oberta, el 1970 encara li van denegar el passaport. L'Albert no demanava res –explica la seva filla–, ni diners ni condecoracions, només veure una pira encesa a la plaça de Catalunya on es cremessin els expedients judicials dels qui van lluitar per la llibertat. Allò ja no ho veurà, perquè va morir el 1993, però una versió més modesta i solemne d'aquell desig s'ha viscut avui al paranimf de la Universitat de Barcelona.

Un 20 de novembre, just 41 anys després de la mort del dictador, en una universitat que també va patir la repressió i la purga del professorat però que alhora va ser un dels primers llocs en què estudiants i intel·lectuals van mostrar símptomes de rebel·lió contra el franquisme, el govern ha reprès el reconeixement als represaliats per lluitar per les llibertats, uns diplomes que no s'entregaven des del 2009. Els professors i historiadors Josep Fontana i Borja de Riquer s'han ocupat de descriure el marc històric i polític que ha fet possible que la reparació de les víctimes del franquisme s'hagi postergat més de quatre dècades i encara sigui del tot insuficient i fins i tot, segons l'ONU, il·legal. "La guerra no es va acabar l'1 d'abril del 1939. El règim va seguir matant perquè el que havien vingut a combatre 'no se extirpa en un día y aletea en el fondo de muchas conciencias'", parafrasejava Fontana, que ha recordat els 150.000 assassinats durant el franquisme i els 188 de la Transició. "La Transició no va ser la pau sinó un pacte per tirar endavant sense condemnar els culpables ni compensar les víctimes", ha afegit.

Borja de Riquer ha aprofundit amb vehemència i lucidesa en l'injust "tancament en fals del passat violent de la dictadura". El professor ha assenyalat "l'abusiva identificació i confusió entre amnistia i oblit, i entre reconciliació política i amnèsia històrica", i ha lamentat "l'errada política dels demòcrates, que van acceptar les tesis dels franquistes reconvertits segons les quals era massa aviat per afrontar les ferides franquistes i 40 anys després diuen que és massa tard i val més oblidar-ho". De Riquer ha criticat la "poruga esquerra espanyola" dels anys 80 i la "política de l'oblit i el discurs de minimització del franquisme" de la dreta posterior. "La llei d'amnistia espanyola viola els drets humans", afirmava De Riquer, perquè és "una llei d'impunitat dels repressors franquistes" i a més no fa justícia amb les víctimes, no busca la veritat, no obre les fosses.

El conseller d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, ha comparat, "salvant les distàncies", la justícia franquista amb l'actual a l'estat espanyol. "Avui encara ressonen ecos d'aquesta melodia clarament perceptibles quan veiem les interferències sobre l'estament judicial per part de l'executiu", ha dit el conseller amb referència a les maniobres judicials de l'Estat contra el procés. Ha recordat que en el passat la lluita per les llibertats defensava "la separació de poders i ara perquè els poders no se separin de la democràcia". El conseller ha arribat a afirmar que és clar que no vivim en una dictadura però "està per demostrar que estiguem gaudint d'una democràcia digna d'aquest nom". "La persecució política no pot tornar", ha afirmat.

La interpretació de 'Jo vinc d'un silenci' per part de la cantautora Montse Castellà amb els noms dels 309 homenatjats projectats en una pantalla ha sigut el punt àlgid de l'acte, una veritable catarsi per als familiars dels represaliats, que després han recollit un diploma encara amb les llàgrimes als ulls, de nou en el més humil anonimat. Com el fill de Luque Otero, una comunista desterrada del poble malagueny de Villanueva de Algaidas que es va escapar de la mort perquè estava embarassada i que va parir a la presó, on es va quedar set anys, de manera que va haver de cuidar el nen la seva germana de 10 anys. O el fill de Ricardo Mula, assassinat a Navarra. O la filla del transportista Basilio Campos, condemnat per auxili a la rebel·lió per haver creat una cooperativa a Fortanet. O les filles de José Antonio Broceño, un "roig que va fer la guerra a Madrid", expliquen, i que sempre els havia dit que va haver de fer la mili a Melilla, però gràcies a la recerca d'una néta van descobrir que el pare havia estat condemnat a 30 anys de presó en un judici sumaríssim i enviat als camps de treball de Melilla. Un diploma no és més que un paper, però tots l'aferraven fort, perquè és l'únic document que tenen que prova i reconeix la lluita sorda i constant d'uns individus per la llibertat de tota una societat. "Que els avui volen canviar el món sàpiguen que n’hi ha uns que ja ho vam intentar abans", recordava el lleidatà Jaume Valls.