Publicitat
Publicitat

TEATRE

'Hedda Gabler' al Teatre Lliure: pobra nena rica

Hedda Gabler vista per David Selvas. ¿Pot una funció sobreviure a la doble personalitat? Fi de la funció. La resposta no arriba, però dues impressions acompanyen l'espectador.

Primera: suposem que Selvas transforma una persona física en un element abstracte que pertorba les necessitats emocionals dels altres personatges d'Ibsen. És una vibració malsana que interfereix en la necessitat de sentir-se útil i acompanyada de la tia Júlia, la de sentir-se socialment acceptat i segur de Jörgen Tesman, la de sentir-se sexualment satisfet del jutge Brack, la de sentir-se intel·lectualment reconeguda de Thea, la de sentir-se net i alliberat d'Eljert Lovborg. Quan Selvas situa el focus sobre aquests individus, la proposta creix i creix amb les interpretacions d'Àngela Jové, Ernest Villegas, el mateix Selvas, Cristina Genebat i Pablo Derqui. Éssers de veritat que ve de gust acompanyar i que omplen amb les seves pors la suggeridora arquitectura de Max Glaenzel.

Segona: suposem que Hedda és un personatge de carn i ossos. Llavors la lectura de Selvas és un misteri. Què hi guanya presentant la protagonista com una nina trencada atapeïda de substàncies que la fan imprevisible, desconnectada, però sobretot un subjecte passiu. Massa fàcil: la víctima que delega la responsabilitat del seu comportament en les addiccions. Que estigui col·locada serveix per sorprendre amb alguna imatge onírica i per exagerar fins al caprici interpretatiu un tipus de dona d'una novel·la pop com La vall de les nines . Alumnes de la cort de Paris Hilton. El problema és que Laia Marull es lliura sense xarxa a aquesta irritant imatge. Una generositat que aquest cop no és d'aplaudiment.