Publicitat
Publicitat

Hazanavicius i Payne s'enfronten a tres titans

De totes les categories dels Oscars la de director és la que es veu més sovint arrossegada pel títol que es proclama guanyador. Té sentit: en circumstàncies ideals, el director és qui carrega amb més responsabilitat en el còmput final de la pel·lícula. En vuit de les últimes deu edicions dels Oscars, la pel·lícula del director que guanya l'estatueta ha sigut també la triomfadora de la gala. Les excepcions es corresponen sempre amb casos en què el director de la millor pel·lícula és un debutant o bé un autor sense prestigi o trajectòria consolidada a Hollywood. En aquest cas, l'Oscar al millor director acostuma a anar a parar a un director amb més renom: és el cas de Roman Polanski -que el va guanyar per El pianista quan Chicago , de Rob Marshall, va ser designada millor pel·lícula- o Ang Lee -millor director per Brokeback mountain el mateix any que eldebut de Paul Haggis, Crash , s'imposava com a millor film.

Aquest any podria repetir-se una d'aquestes singularitats. The artist parteix com a favorita absoluta, una circumstància que afavoreix sens dubte la candidatura de Michel Hazanavicius com a millor director. Però en contra de les opcions del cineasta francès hi juga la seva nacionalitat -seria el primer director francès premiat amb aquest Oscar-, la seva curta trajectòria prèvia i, sobretot, que no ha participat en el circuit internacional fins a l'èxit de The artist . Hazanavicius s'enfronta a un dels millors directors sorgits de la cantera del cinema independent dels 90, Alexander Payne, responsable de Los descendientes , un dels rivals més directes de The artist i posseïdor ja d'un Oscar pel guió d'Entre copes . Però per si no n'hi hagués prou amb això, Hazanavicius també ha de competir amb una tripleta de directors que són, simplement, llegendes vives del cinema nord-americà: Martin Scorsese, Woody Allen i Terrence Malick. Si els acadèmics enamorats de The artist tenen algun dubte a l'hora de votar per un nouvingut, disposen d'un assortiment d'alternatives veritablement excepcional.

Seria de justícia, per exemple, premiar Terrence Malick, l'autor de L'arbre de la vida , considerat per molts el millor director nord-americà de la seva generació i repetidament ignorat per l'Acadèmia. Un cas molt diferent és el de Woody Allen, que, tot i una collita de 23 nominacions i tres Oscars, té per costum no assistir a la gala. Aquest fet, conegut, resta possibilitats al director de Midnight in Paris . Potser Martin Scorsese és el candidat amb més opcions, encara que no fa gaire del seu Oscar per Infiltrats , del 2006. Aquesta matinada sabrem si finalment s'imposa el director de La invención de Hugo.