ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 30/01/2012

Guillem d'Efak, la reivindicació d'un 'outsider'

Juan Carlos Olivares
3 min
COS I ÀNIMA
 Pep Tosar caracteritzat de Guillem d'Efak a l'obra. A l'altra imatge, l'artista de carn i ossos en una actuació.

Un cartell cobreix part de la porta d'accés al Círcol Maldà. Un anunci que pregona orgullós que aquest teatre saló existeix per la complicitat del seu públic. Són els socis del Club Maldà. La majoria anònims. Alguns coneguts, lliurats a la causa en un vídeo manifest. Un compromís que en Tots aquests dois -l'espectacle que aquests dies omple el saló del palau Maldà- s'ha estès al micromecenatge que facilita la plataforma Verkami. 5.005 euros per finançar la producció d'un audiovisual per a aquest espectacle dedicat a l'artista manacorí Guillem d'Efak.

Un públic heterogeni espera pacient a l'escala noble per passar a la sala, que presenta un aspecte familiar: seients per posar a prova la fidelitat i una pantalla de tul precedint el minúscul escenari. Amb Pep Tosar el Círcol Maldà ha guanyat aquesta identitat artística única que l'espectador busca en un paisatge teatral dominat pel reclam mercenari. Un públic que accepta sacrificar el factor sorpresa a canvi de compartir un acte d'integritat cultural. Intueixen una experiència honesta. Suficient per obviar que no hi ha cap novetat en l'estructura dramàtica de la funció, calcada a d'altres espectacles vistos al Maldà.

A qui li importa, quan era gairebé impossible que Tosar no s'apropiés, tard o d'hora, de la figura de Guillem Fullana i Hada d'Efak (Guillem d'Efak) i dramatitzés la seva biografia amb el seu habitual mim escènic, rigor documental i reivindicació històrica.

Dos quixots contra gegants

D'Efak és un personatge inspirador per a Tosar, un mirall ètic. Un artista quixot contra els molins de la mediocritat, l'avorriment, l'acomodament de l'art rutinari, l'agressivitat de la incomprensió del seu entorn. Un solitari ben acompanyat. Un d'aquests mites fugaços -com van ser Gato Pérez o Ovidi Montllor- que adornen la selectiva cultura catalana. Per ressuscitar-lo, converteix el Maldà en la Cova del Drac, el local del carrer Tuset que va fundar i va animar a la dècada dels seixanta, i planta a la pantalla el paisatge de la seva Mallorca, a través d'un recorregut amb un bus turístic ocupat per tots aquells que guarden viva la seva memòria.

D'Efak és un artista que, com Dario Fo, va recórrer a les arrels més profundes de la cultura popular per denunciar el present. Tan incòmode com l'únic bufó que pot presumir de premi Nobel. Fill d'un guarda colonial i una dona africana de la tribu fang, arrencat pel seu pare de la seva mare i de Guinea Equatorial als tres anys, aquest mulat criat al Manacor de pre i postguerra va ser poeta, cantant de bandes exòtiques, xòuman, mestre glossador, faldiller, crooner de clàssics del jazz, entertainer d'hotels i cinemes, miner, peó en la verema, actor amb Carlota Soldevila i Fabià Puigserver a La Cucafera, escrivent de reclutes analfabets, intèrpret entre putes mallorquines i marines americans, percussionista, cantautor proper als Setze Jutges, dramaturg, novel·lista, llibretista, guia turístic poliglota, empresari, actor, marit reincident i fabulador. O com diu una de les seves filles: "Un artista". Només la seva personalitat expansiva va evitar que convertís els avatars dels seus orígens en una tragèdia equiparable a El cor de les tenebres . Encara que en la seva trajectòria es fa palesa una eterna recerca de les arrels, de tornar a l'origen d'una cultura pura, sense contaminar, perduda a l'Àfrica i adoptada a Mallorca.

A aquest personatge polifacètic fins a l'extenuació, impossible d'arxivar en una única categoria, s'enfronta Pep Tosar sense evitar els aspectes artístics més compromesos, com cantar en directe acompanyat pel Maitia Trio. Un repte que supera amb la solvència necessària per fer oblidar la veuassa i el swing que gastava Guillem d'Efak. Però la sincera intimitat que desperta el relat de Tosar, recolzat per la presència còmplice de Víctor Pi, enterra innecessàries comparacions. L'important és la revisió que fa Tosar del parnàs català -sense amagar les seves personalíssimes fílies- amb artistes que fan molt més rica i complexa la cultura que suposadament compartim. El despertar dels outsiders , dels que van sobreviure a les sentències malastrugues: "Mira que s'ha de ser desgraciat, ser negre i cantar en català".

stats