El Grec camina cap a un canvi de model

BarcelonaEl festival Grec és l’objecte del segon debat obert de l’Icub per analitzar les problemàtiques del sector cultural barceloní i repensar el paper i el funcionament dels agents que hi participen. El futur Grec que planava ahir al vespre a la Fabra i Coats durant el debat era un festival amb un model inèdit i amb prou ambició per posar a prova el sector. I aquesta idea era vàlida en les dues visions polaritzades que van presentar els convidats. L’una, un Grec entès com un esdeveniment popular estès als barris, amb un pes destacat de la mediació i el retorn social. L’altra, la d’un festival concentrat en un sol punt, amb un caràcter festiu, nombrosos espectacles internacionals i programadors d’arreu i la capacitat de treure pit a nivell internacional.

“El Grec és un festival d’estiu i quan es mira al mirall veu un festival de tardor”, va dir Carles Sala, el director de Barcelona Capital a l’Icub, després de la primera intervenció dels convidats: el coreògraf i ballarí Pere Faura; l’actriu i dramaturga Tania Beyeler; els dramaturgs i directors Aleix Fauró i Àlex Rigola; el consultor per a les arts escèniques Toni González; la gestora cultural Margarida Troguet, l’artista i directora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, Marta Vergonyós, que va reivindicar l’assemblea que va engegar el primer Grec durant la Transició, i la investigadora en el camp de la performance Judit Vidiella.

Què és públic i què privat?

Àlex Rigola va obrir l’objectiu més enllà del Grec per analitzar les polítiques públiques a Barcelona en matèria teatral: “Qui té més subvencions són les empreses privades i no les companyies. Això fa 20 anys que no ha canviat”, va dir sobre una inèrcia que considera perversa. “Els teatres privats fan programacions pròximes als públics per justificar les subvencions i els teatres públics viuen amb l’esquizofrènia per l’ocupació. Un teatre públic de Barcelona ha fet abonaments a preus molt baixos i va haver-hi queixes terribles, però ningú es va queixar quan va programar un espectacle que podria estar en un teatre privat”.

“Li demanem al Grec que solucioni uns problemes que no es resolen durant la temporada, li demanem que solucioni unes mancances que no ha de cobrir”, va dir el dramaturg i director Aleix Fauró, que també va posar el dit a la nafra de la precarietat amb què treballen les companyies en les produccions i els festivals, i en la necessitat que el Grec sigui vist com un esdeveniment més pròxim al gran públic, que no sembli que només està pensat per al sector de les arts escèniques.

“És un error molt gran convertir el festival en un avançament de la temporada. Ha de ser un moment d’excepcionalitat”, va dir Toni González. També “ha de reflectir la societat actual, ha de ser laboratori d’investigació”. El coreògraf i ballarí Pere Faura va reclamar que les coproduccions amb companyies autòctones tinguin més pes i, també, que el Grec “es perllongui durant l’any i que s’involucri amb altres entitats per tenir més impacte social”. A més, va demanar, en el camp de la gestió, que la direcció sigui col·legiada: “Ha de tenir un equilibri entre la democràcia i la coherència artística”. “Ha de tenir molta menys programació i moltes coproduccions, sobretot internacionals”, va dir Margarida Troguet, que va coincidir amb Faura sobre la necessitat que el Grec tingui línies curatorials.

A banda de la qüestió teatral, alguns convidats van parlar de la limitació econòmica del pressupost -3 milions el 2015- i de la política de preus, considerada excessiva i que no té en compte els estudiants d’art dramàtic. L’encaix de la música dins la programació -engreixa les xifres de públic, però la gestionen promotors privats- va ser el tema més debatut amb el públic.