Publicitat
Publicitat

JORGE LUIS PRATS PALAU DE LA MÚSICA CATALANA 28 DE FEBRER Crítica CLÀSSICA

El gran pianista cubà Jorge Luis Prats celebra els cent anys de 'Goyescas'

Granados amb ànima caribenya

Només trepitjar l'escenari, el pianista cubà Jorge Luis Prats transmet cordialitat, senzillesa i franquesa. Amb el seu caminar planer i el seu somriure bondadós, sembla un xef de confiança que et recomana sense impostures els plats més saborosos de la cuina. En la seva imatge, la senzillesa guanya la partida a qualsevol de les típiques postures divistes que gasten les estrelles mediàtiques. Quan s'asseu davant del gran piano de cua, mira un moment el públic mentre es va fent el silenci a la sala, i, amb una calma absoluta, comença a desgranar les primeres notes del Preludi de la quarta suite de Bachianas d'Heitor Villa-Lobos. Una música de sincer lirisme que va servir de targeta de presentació a Barcelona -de la mà d'Ibercamera- d'aquest gran músic de 54 anys, format al seu país, i també a Moscou, París, Viena i Varsòvia, exiliat des de fa uns anys a Miami, poc conegut pel gran públic però reverenciat per la majoria dels seus col·legues.

Jorge Luis Prats és un pianista de culte. No té al darrere cap multinacional del disc que pregoni les seves virtuts i es guanya el respecte del públic sense cap altra arma que el seu talent, una cosa cada vegada més estranya en un mercat que fabrica sense parar divos de pa sucat amb oli. No hi ha res prefabricat en Prats, tot és autèntic, i aquesta sinceritat, aquesta personalitat aliena a les modes, es va imposar en el seu debut al Palau de la Música, una vetllada que va acabar de manera apoteòsica, amb el públic dret després d'una allau de propines.

La paleta de colors de Prats és sensacional, enlluernadora, i és la seva principal arma de seducció, el seu tret distintiu. La tècnica és fabulosa -ho és sempre quan parlem de colossos del piano-, però el que de veritat impressiona és el seu sentit del color, de la varietat en la pintura d'accents expressius, de l'art a l'hora d'evocar atmosferes. Per això la seva lectura de Goyescas , d'Enric Granados -quin gran encert d'Ibercamera programar l'obra mestra del malaguanyat compositor català quan es compleix el centenari de la seva estrena al Palau!- va sonar d'una manera molt especial, amb un fraseig intens i un vol poètic que va aconseguir instants màgics a El amor y la muerte .

El tango Alta gracia del compositor cubà Carlos Fariñas -i les danses d'Ignacio Cervantes i Ernesto Lecuona que va oferir en una suculenta ració de propines- van permetre calibrar l'increïble vigor rítmic i la flexibilitat d'un artista molt directe i poderós en les dinàmiques. La temperatura del concert es va disparar en dues prodigioses peces de Maurice Ravel - Gaspard de la Nuit tancant el programa i La valse obrint la tanda de bisos- que van mostrar un colós del piano, un volcà sonor en plena erupció, d'una brillantor, fantasia i potència fora de sèrie.