Publicitat
Publicitat

Goethe no feia obres amorals: el que és etern és la capacitat humana d'errar

Goethe i l'art d'equivocar-se

Mentre francesos i prussians s'escorxaven, Schiller va engegar una revista per il·lustrar el poder educatiu de l'art atemporal. I com que tota guerra deu ser anecdòtica al costat de la reflexió estètica, quan va demanar a Johann Wolfgang von Goethe que hi col·laborés va imposar-li un requisit: que no esmentés la Revolució Francesa ni els estralls que aquesta feia a Germània. Goethe va respondre a Schiller enviant-li les Converses d'emigrats alemanys , que la Editorial Alpha ha publicat per primer cop en català. El ministre va respectar tant el requisit de Schiller que va articular les converses al voltant d'una família prussiana que fugia de les tropes franceses. Al voltant d'una hisenda on un jacobí i un partidari de l'Antic Règim s'acaben insultant. I, refusant la idea de l'art pedagògic, va publicar-hi una carta al·legant que és la vida i no la lectura l'únic que pot fer-nos millorar. Es tractava d'una carta, això sí, escrita formalment al més pur estil schillerià... Goethe gastava una mala llet colossal.

Les Converses d'emigrats alemanys són set històries d'amor que un capellà, en un marc de tensió màxima, explica per distreure els nobles refugiats. Set històries d'estils diversos, marcades per l'eterna pugna entre l'impuls eròtic i el fre que posem o ens posen, segons el cas. Amics que acaben sent amants i exigint l'exclusiva, marits que faciliten la infidelitat de la dona per fer-la sentir culpable i així evitar ser enganyats: són faules en què Goethe explora el control com la contrapartida necessària de la llibertat, relació que ara ens costa molt d'entendre i moltíssim de respectar. Quan l'obra va publicar-se el 1795 feia anys que Goethe estudiava la fotosíntesi de les plantes i que l' Sturm und Drang s'havia apagat. Per això al text li costa arrencar i és més eixut que el Werther , vint anys anterior. Per això és més contingut, com si Werther s'ho hagués repensat i hagués vist que Lotte no valia el suïcidi però sí l'etern amor silenciós. Es dirà que per donar tant valor a la vida i tan poc a les paraules, Goethe no feia obres amorals. Segurament, per educar, són més efectives aquestes converses que l'art atemporal de Schiller. Perquè el que és etern és la capacitat humana d'errar. I res funciona tant com elevar-la a art, com veure entre els personatges el propi camí a l'abisme, i la por i alhora la pressa per anar-lo a trobar.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT