Publicitat
Publicitat

Costa estimar l'altre pel que és en ell mateix. Preferim posseir-lo

George Sand, Flaubert i l'interès

Van batejar les nétes de George Sand i Gustave Flaubert no va anar a la festa. El viatge era llarg i, com que estava abocat a L'educació sentimental, no es volia distreure. Que una mare de família s'indignés per la seva absència hauria estat lògic. Que s'indignés George Sand, que sabia com costa parir una obra mestra, és estrany. Sand estimava i admirava Flaubert perquè intuïa que era un monstre. Flaubert l'apreciava perquè havia trobat una conversa estimulant que el lligava al món i exigia poc temps. Però tot i la complicitat, Sand s'irritava amb les neures del rabiüt anacoreta. Durant tretze anys els autors van mantenir una correspondència fonda, vibrant i molt bella. Parlant de Déu o de la guerra franco-prussiana, de la crítica literària o de l'educació dels nens: l'home intel·ligent és qui utilitza el que ocorre per perfilar noves intuïcions quan la realitat no li refuta les velles, és qui fa tanta força amb la paraula que condiciona la mirada i el discurs de tots. I la paraula de Flaubert, parli del que parli a les cartes, de tan lúcida és sacrosanta. La de George Sand també ho deu ser per a qui comparteixi la seva visió confiada del món, ella que tenia 17 anys més que Flaubert i que posseïa la saviesa entranyable de qui està de tornada.

Durant el temps que van tractar-se, Sand va escriure quaranta llibres i Flaubert tres. Sand insistia que cal mesclar-se personalment en cada text. Flaubert li va respondre, literalment, que el gran art ha de ser impersonal i científic. Que de posar-hi l'ànima, res. Ella escrivia a raig, ell destil·lava cada paraula com una gota d'aigua que surt d'esprémer un drap humit. Sand dedicava dues hores diàries a L'autre, mentre que Flaubert, per a L'educació sentimental , només reposava els diumenges al matí. Se'ns dirà que ell era egoista i ella generosa perquè, a banda d'escriure, es desvivia pels seus. Però la gràcia de les cartes és veure on queda l'interès: veure que Flaubert posava tant sacrifici a les novel·les com Sand a pentinar les nétes. No és que ell no estimés la vida, és que la utilitzava per crear. I era en el dolor plaent de la creació on es consagrava. Sand l'hauria volgut entre els convidats del bateig sabent que el geni necessitava escriure: tot amor es confon sovint amb l'interès. Costa estimar l'altre pel que és en ell mateix. Preferim posseir-lo pel que és per a nosaltres.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT