Als noranta va triomfar Roseanne , una sèrie d'humor redneck protagonitzada per una mare coratge dels cupons de menjar i la mesquinesa entranyable. Una antiheroïna que ha perdut la vergonya a base dels cops de la vida. Aída va ser la resposta castissa a aquest perfil de dona amb desimboltura suburbial. Aquí la podríem trobar a Ciutat Meridiana. En la seva versió teatral es diu Maggie (Margaret) i procedeix de Southie, el barri problemàtic de Boston, un referent en el passat del moviment obrer liderat per la comunitat irlandesa.
La Maggie és mare soltera d'una filla adulta amb minusvalidesa mental, abonada al treball precari. En la primera escena de Bona gent -l'acre comèdia de David Lindsay-Abaire- acaba amb aquesta trista trajectòria: és acomiadada de caixera. Una situació desesperada fins que es presenta la possibilitat d'usar com a salvavides un vell i perdut amic (Mike) que es va escapar del barri per enrolar-se en el Somni Americà i triomfar.
Lindsay-Abaire no és el successor de la consciència d'Arthur Miller. Gasta més humor i té la decència dramàtica de no castigar els seus personatges, ni els presumptament guanyadors, ni els perdedors. Aquí tots fan servir les trampetes que tenen a l'abast per salvaguardar el molt o poc que tenen, possessions i somnis. Tampoc regala un final feliç. Prefereix un "continuarà" sense falses esperances.
Un excel·lent exemple de comèdia neocostumista a la qual Daniel Veronese aporta els seus senyals d'identitat, com la frescor i fluïdesa dels diàlegs i la naturalitat dels personatges, modelats perquè siguin còmodes per als intèrprets en tots els seus canvis d'humor i registres dramàtics. Una funció amb una espectacular Mercè Arànega -la Maggie és una versió endurida de la Mercè d' Una vella, coneguda olor- i un no menys contundent Àlex Casanovas, acompanyats per l'eficàcia de Nies Jaume, Carol Muakuku i Àngela Jové, i la tendresa d'un destacable Ruben Ametllé.
