BarcelonaLa consigna és ballar. Això no ha canviat en els vint anys que la Fundación Tony Manero porta declarant el seu amor per les discoteques. Per tant, l’objectiu és fer ballar la gent que vagi aquest dijous al concert que la banda barcelonina farà a la Sala Apolo (20.30 h). Es tracta de celebrar un aniversari que arriba amb un complement: l’EP V.I.D. (Very Important Discotecas), en què versionen temes de Juan Carlos Calderón, Josep Llobell, Radio Futura i Parafünk. “Hi ha grups que quan arriben al 20è aniversari esperen que altres els facin un homenatge, però nosaltres som més modestos i preferim homenatjar gent que ens ha inspirat”, explica el cantant Miguelito Superstar sobre unes cançons que reivindiquen referents de la música disco espanyola dels 70 com Calderón i Llobell, i en què a més col·labora el duo Baccara.
“Calderón era un superprofessional de la música amb una gran capacitat com a compositor i arranjador -diu Lalo López, guitarrista dels Manero-. Havia fet jazz-funk i d’una manera supernatural va passar al disco”. Salvant totes les distàncies, el que va fer Llobell amb la musa del destape Susana Estrada va ser, segons Miguelito, similar al que havien fet “Giorgio Moroder i Donna Summer, que també es va fer famosa amb els gemecs”. “D’alguna manera, aquella gent feia el mateix que nosaltres: agafar referents que els agradaven i treballar amb els mitjans que tenien”, afegeix.
Els Manero també inclouen en l’homenatge Dance usted de Radio Futura, “un referent de com utilitzar el castellà en un context musical pròxim al nostre”, diu el cantant recordant el vessant d’algunes cançons del grup madrileny. I recuperant el projecte Parafünk del basc Javi Pez brinden per un músic del qual eren fans i que als 90 va tenir la mala sort de fer acid jazz abans que l’estil fos popular aquí.
Les ganes de festa
La Fundación Tony Manero va néixer de les ganes de festa i quan van ser "conscients que eren una banda més enllà de la broma inicial", volien ser una orquestra com les del so Filadèlfia. "Volíem fer música disco amb cordes, amb una banda supergran –recorda López–. Les nostres idees anaven molt per davant de les nostres capacitats. Ara la gent comença a fer soul en un format més reduït i més cru, i nosaltres ho volíem tot d'entrada".
La trajectòria discogràfica d'aquesta orquestra disco que pren el nom de l'heroi de la pel·lícula Febre del dissabte nit (1977) va començar amb Bikini 17 y 18 marzo 99 (1999), enregistrat en directe i transparent pel que fa als propòsits dels Manero: passió per la música negra ballable. Amb l'àlbum Looking for la fiesta (2001) i sobretot la cançó Super sexy girl van aconseguir un èxit que els va permetre consolidar un projecte. Després van venir Sweet movimiento (2002), Click! (2004), Pandilleros (2009) i Superficial (2014), treballs que transitaven per diferents variants de l'univers disco, del funk a l'italo disco. Ara que la febrada dels primers anys es pot mirar amb perspectiva, Miguelito Superstar reconeix que són "més modestos" que quan van començar. "Ara volem ser una banda de ball en castellà amb un discurs propi i una identitat que sigui nostra", diu. "No ens veiem com una banda revivalista. Ja vam passar aquesta etapa. Ara ens veiem com una banda que desenvolupa la seva pròpia personalitat tenint com a mitjà la música disco", afegeix López.
Una de les decisions més assenyades del grup va ser aprofitar quan les coses anaven bé econòmicament parlant per "invertir en la transformació del local d'assaig en un estudi de gravació" on han enregistrat bona part dels discos. "Vam saber veure que algun dia no hi hauria diners per fer discos i que seria millor tenir la capacitat de fer-los nosaltres mateixos", diu Miguelito.
Quan els Manero homenatgen la música disco espanyola dels 70 no ho fan amb distància irònica, sinó reconeixent-ne el valor. "És una etapa que no ha sigut gaire recuperada, i quan s'ha fet ha sigut en contextos estranys, com si fos una cosa vergonyant. Nosaltres no n'érem una excepció. D'alguna manera ens avergonyíem de tot aquest llegat –explica López–. Però a mesura que vas ficant-te en la música disco i t'allunyes de l'americanocentrisme, descobreixes l'italo disco, el rotllo francès, la cosa alemanya amb Moroder... i després et trobes amb Juan Carlos Calderón i Josep Llobell". O amb les Baccara, amb les quals van contactar per mail perquè participessin en l'EP. "Va ser tota una experiència. La Mayte Mateos viu a Palma, i vaig anar a recollir-la a l'aeroport per portar-la al nostre estudi. Va venir amb el seu abric de pells, molt elegant i sofisticada, i és una font inesgotable d'anècdotes. Ha estat vivint els últims quaranta anys de la música que va fer als anys 70", diu López. "Triomfaven molt a l'antiga URSS, i encara avui segueix sent el seu mercat", explica Miguelito.
El pas del temps modifica els hàbits, i també en el cas de la Fundación Tony Manero. "Ara vaig a discoteques a punxar més que a ballar, i disfruto poc de la nit perquè tinc una filla d'un any i mig", diu el cantant. "Reconec que en l'últim any he ballat poc –explica López–. Però el disc Superficial va ser fill de sortides nocturnes a ballar al Marula, perquè per fer música disco s'ha de procurar anar a la discoteca, encara que sigui a les sessions dels dijous, que no estan tan petades de gent com les de divendres o dissabte".
