Franco Battiato, fabulosa anomalia

Després que el públic de L'Auditori es posés dret per ballar Voglio vederti danzare , i abans de rematar hora i mitja de concert amb Centro di gravità permanente , Battiato va començar el bis amb una advertència: "El problema és vostre, perquè ara farem música dels anys 70". I sí, el sicilià va viatjar fins a principis d'aquella dècada per teixir una peça amb fragments de diferents composicions, entre el que llavors era avantguarda i el rock progressiu.

Eren els temps de l' Aria di rivoluzione . Quatre dècades després, Battiato continua representant una fabulosa anomalia, una revolució permanent en què tot passa perquè ja ha passat, en què funcionen com a èxits populars cançons metafísiques, en què la lírica més nostàlgica catapulta melodies eufòriques i en què resulten genials gestos que fets per qualsevol altre serien ridículs. Tot alhora i gestionant el pop i la música de cambra, la crispació d'una guitarra elèctrica i la delicadesa d'un quartet de corda.

El concert de L'Auditori va ser un autoretrat precís i extraordinari del geni de Riposto, que va començar amb la cara més recent: set de les deu cançons del disc Apriti Sesamo , que va cantar en castellà segons l'adaptació que n'han fet Jota i Manuel Ferrón, de Los Planetas i Grupo de Expertos Solynieve. Després, amb guitarres, baix i bateria fora de l'escenari, va entrar en el que va descriure com "la zona mística", amb el piano de Carlo Guaitoli i el Nuovo Quartetto Italiano com a acompanyants en un viatge, en italià, per la poètica de peces com L'ombra della luce i Prospettiva Nevski . Va ser el cim de la nit, però la màgia no va desaparèixer. Un altre cop amb els nou músics a l'escenari, va caminar cap als 80. En castellà va cantar Nomadi , amb una exquisida introducció amb guitarra acústica i la saviesa d'evitar pujar fins a uns aguts als quals ja no arriba, i La stagione dell'amore . També va començar en castellà E ti vengo a cercare , però en un cop de geni es va posar dret i va decidir cantar-la en italià.

Battiato, a punt de fer els 68 anys, encara és l'home que desplega la bandera blanca i es rendeix amb poesia, l'explorador que ha viatjat al futur i sap que la derrota és inevitable. Com canta a La polvere del branco , "ens creiem lliures i som esclaus". És una saviesa incòmoda, més reflexiva que indignada, perquè és conscient de l'horror i no ofereix cap solució. Ja ho diu a Povera patria : després d'identificar la infàmia dels governants, només espera que algun dia pugui contemplar el cel amb calma. Battiato és un contrarevolucionari que transmet la cançó protesta assegut en una catifa persa. Una fabulosa anomalia.